La solitud del corredor de fons

De Rosa Gili (Escaldes, 1972) esperen els seus que materialitzi la simbiosi entre la idea i l’acció, entre el somni i el pragmatisme, una visió encara romàntica de la política amb l’exercici del dia a dia. Això mentre es bat amb la solitud del corredor de fons. Una altra idea: d’aquesta professora que un dia es va propulsar a la política diuen també que és com aquell jugador que al principi del partit ningú no vol i tothom critica però que al final de la temporada ha arrossegat públic i equip darrere de la seva empenta. Només li cal temps. Aquesta és la visió dels seus, dèiem. El revers de la moneda parla d’una cònsol que sí, que certament ofereix diàleg i treball en equip, companyonia i atenció a totes les veus, també les discordants. Però la intenció, es planyen, sol quedar en parole, parole, parole.  De moment, el que resulta innegable és que Gili no ha vingut aquí per passar inadvertida. Encara que l’acusin de posar en marxa una mena de govern a l’ombra.
    
Gili, quan parla de si mateixa, ho fa d’una nena crescuda a l’avinguda Carlemany, a la rebotiga d’un dels establiments comercials que van participar en l’esclat comercial amb la venda de Duralex. La família va trobar l’estabilitat en l’Andorra de l’època després d’un període de fugida: l’avi havia estat secretari d’un Ajuntament governat per Esquerra Republicana; més endavant, a França, la col·laboració amb la Resistència li va costar una pena de treballs forçats.
 
Confessa Gili cert sentiment de desarrelament, la confusió del nascut a un país on quan arriba als 18 anys li demanen que formuli una carta de motivació per demostrar que és del país on va néixer. Una ferida difícil de tancar. Un greuge que no va ser aliè al seu interès per l’acció política.
    
Llicenciada en Química a Tolosa i més endavant en Dret a la UOC, la vida professional de Gili es va orientar cap a la docència (en part perquè el sector de la química no li oferia precisament oportunitats a Andorra: a penes alguna fàbrica de pintura i poca cosa més).  Va girar cua cap a França i es va enrolar en el món de l’ensenyament, començant per treballar amb adolescents problemàtics.

El 2003 va desfer el camí i es va instal·lar de nou al Principat: va continuar en el món educatiu, a la maternal de l’escola de la Peletera. Aquí faria un altre dels passos previs a l’acció política, lluitant perquè les escoles del sistema francès no quedessin massa minvades de recursos en un moment en què l’Escola Andorrana era la nineta dels ulls del Govern. Cèlia Vendrell, Dolors Carmona, que acabarien sent companyes de files, van començar a empènyer-la a la cosa pública en aquesta etapa. Però qui estiraria d’ella definitivament, ha explicat en ocasions anteriors, és Jordi Font, el 2009. Després, una nit de regust molt amarg, aquella del 2011 en què li va tocar donar la cara i assumir el tsunami taronja, la propulsaria cap a la primera línia mediàtica. El desembre passat, en una altra nit frenètica, deu vots la van col·locar al capdavant de l’equip de govern escaldenc.
    
Tenen assumit des del minut u que som nous i que tothom els examinarà amb detall, reconeixen des del seu equip. Però dins d’un dia a dia condicionat per un agent extern, invisible i malparit que mai no s’haurien imaginat, intenten demostrar que Gili va més enllà de l’eslògan, que la cònsol arrossega l’equip pels viaranys avui tan poc transitats en política de la passió i l’idealisme. Ho fa amb constància, asseguren, i amb la capacitat de posar-se dempeus àgilment després de cada cop.
    
Menys idíl·licament, per descomptat, la visualitzen els qui té enfront. És cordial i no polaritza, escolta, obre la mà al debat i demana el parer de totes les parts. Ara bé, aquí acaba tota col·laboració i tota suma. És el que li han retret sense parar des de la minoria (una minoria que insisteix que ho és per tan minsa diferència). Han passat deu mesos, li recorden, i els períodes de gràcia han estat més que amples i estan més que caducats.