"La tècnica, en cap ofici supleix el talent"

Professor de l’Institut de Música, imparteix a La Llacuna un curs per ajudar a treure tot el rendiment a un ‘home studio’ musical. Entre els alumnes, un parell de professionals i algun aficionat, també algú de l’àmbit purament informàtic. “Podem dir que encara hi ha dues places?”, demana. Dit queda.

Ensenyes a produir ‘música rara’?
No, no, no [riu]. No és per dedicar-se a les noves avantguardes, no. Per això necessitaríem gent amb un grau universitari o de màster. És música acadèmica avançada, massa complexa. Home! Encara que podríem fer un monogràfic. 

Ara, si algú fa una música que li sembli normal i li surt ‘rara’...
També hauríem de definir el concepte de rara. Segons el diccionari, és tot allò que surt de la normalitat. Però el públic que hi ha per aquí està molt habituat a la música tonal, a la música comercial en realitat, i és en la línia que anem. 

Va fer aquella sèrie d’articles que ens ho aclaria... si ho vam captar. 
Entenent per música rara la música acadèmica, culta, de les noves avantguardes. 

Tornem al curs. Per a qui? 
Músics. Professionals o amateurs i que vulguin crear des de zero o millorar el seu ‘home studio’. 

Una eina democratitzadora: qui  cregui que té cert talent...
Des que apareixen els ordinadors personals, i ja parlem de dècades, l’accés a produir música ja és més democràtic. Cada cop els ordinadors són més potents, el teu portàtil ja és més potent que els de la NASA en el primer viatge tripulat a la Lluna, i permeten fer més coses. 

Poden teletreballar.  
Podem compondre, fer encàrrecs per audiovisuals o videojocs, etcètera. 

I la qualitat? 
Professional. Però això, és clar, no depèn sols de l’ordinador, també dels micròfons o del tractament acústic del lloc. Ara bé, hi ha oficis que no es poden fer des de casa. Ho pot fer qui fa només mescla, mastering o creació musical a través de la composició, com jo. Sense estar en un gran estudi. 

A qui no té talent l’ajuda molt la tecnologia? O se li veu el llautó? 
Primer hauríem de definir què és el talent. És innat o es treballa? Jo soc del parer que es cultiva. Pots tenir una estructura cerebral, genètica, com a punt de partida, però el talent es treballa. 

Entesos.  
Ara bé, es poden polir coses amb la tècnica? Es poden millorar coses amb estructures prefabricades que porten els ordinadors? És clar que sí. Servirà per a un públic general? Evidentment. La societat està cada dia més homogeneïtzada amb cultura de consum. 

Uf!
Així que pots fabricar un ritme de reggaeton, descarregar-te una progressió, una bateria virtual i fer-ho automàticament. Ara, la qualitat no depèn d’això. La tècnica, en qualsevol ofici, no pot suplir mai el talent. 

Reggaeton: ha vingut per quedar-s’hi? 
Sí, sí, és clar. És un estil popular àmpliament acceptat i que té molts anys d’existència. Com d’altres. Existeixen i existiran. La música popular té continuïtat i públic. 

N’hi ha hagut cap que generi tanta antipatia? 
Uix! És que això depèn a qui li demanis. També ven milions de discos... Entenc que expresses una opinió personal. I la comparteixo. Sobretot perquè el reggaeton per la massa diguem-ne té aquest contingut masclista, d’exaltació del consum de substàncies, de xulejar de cotxes... Però en altres estils també s’ha donat. 

Vostè, que no fa reggaeton precisament, en què està ficat ara? 
Tinc uns quants projectes. Algun de molt guapo, gran, que tindrà repercussió mundial, amb l’Efrem Roca... però no en puc parlar. També treballo en composició de música electroacústica per a instruments clàssics, en un projecte que presentaré al Jambo i estic fent música per a un documental sobre ecologia al Mediterrani.

Ho veu? 
I amb la meva dona, Sara Valls, treballem en la producció de panells acústics  amb llana d’ovella d’Andorra i roba tenyida per ella. Ja fa temps que s’investigava, per substituir la llana de vidre... i mira. 

Interessant. I pluridisciplinari. 
Hi ha molt camp en el món de la música. Però la gent sols coneix aquest àmbit més comercial, l’OT, etcètera.