Daniel Guasch. Doctor en Enginyeria electrònica per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), protagonitza demà a la Seu la xerrada que organitza l’Alternativa amb motiu del Dia de les persones amb discapacitat. A les set al Consell Comarcal 

Li pregunten què és un enginyer. 
Un filòsof discerneix allò que és i allò que no. Un científic discerneix allò que és veritat d’allò que no ho és. L’enginyer fa la diferència entre allò que és útil o inútil. 

La xerrada: reptes, usuaris, tecnologies, discapacitat. 
Quan pensem en discapacitat pensem en situacions molt límit, situacions dures. Però en realitat vull explicar que si algú té una part del cos que no li funcioni del tot bé, no se n’adona fins que no vol fer una activitat on això el limita. 

Per exemple. 
Tinc un problema de cor i no em restringeix fins que no vull córrer o ballar. Ens adonem de la discapacitat allà on ens restringeix l’activitat, la interacció  amb altres persones, amb l’entorn. 

Ah, ja veig. 
O potser t’adones de la discapacitat quan has de treballar. La tecnologia, aleshores, què és? Allò que m’ajuda a treballar, a viure, a ser feliç, perquè amb ella puc superar aquestes dificultats. 

Aquí el concepte d’accessibilitat, oi? 
En una oració hi ha subjecte i predicat: la persona i el verb, allò que vull fer. I els conceptes com ara discapacitat i accessibilitat són adjectius i adverbis. La tecnologia, allò que ajuda el subjecte a assolir l’acció que diu el verb, jugar o anar a classe. 

A un supermiop, com jo, l’ajuden les ulleres de cul de got. És tecnologia. 
Tal qual. Quan parlem de tecnologia és l’aplicació pràctica de la ciència. La creació d’un producte que aplica una tecnologia que resol un problema. Igual que quan compro llet pasteuritzada hi ha una tecnologia darrere que aplica un procediment científic, un coneixement. 

No parla d’accessibilitat com a concepte molt restringit, afecta a tots. 
Aquest és el concepte: una cadira de rodes és un cas límit, diguem-ne, però en general ens aporta a tots una seguretat, o una comoditat. Fem servir tecnologia per ser nosaltres mateixos, per a la nostra vida quotidiana. Tenim unes capacitats o discapacitats i unes necessitats, aspiracions, desitjos. 

I la tecnologia...
El repte de la tecnologia és suplir les mancances personals, compensar, perquè nosaltres puguem participar plenament en la societat. I perquè ho fem en igualtat de condicions, amb les mateixes oportunitats, sense restriccions. Ara, la tecnologia també ha de vigilar de no crear problemes nous.

Què vol dir?  
Un exemple tonto: quan necessites desplaçar-te, tens un cotxe per resoldre el problema del desplaçament, oi? Però s’està generant el de la contaminació.  És a dir, que quan la tecnologia està ben feta ha de resoldre un problema sense crear-ne un altre. O dos. 

És l’evolució social.  Inevitable?
Més que inevitable, hem de ser conscients. Diu Einstein que la intel·ligència necessària per solucionar un problema ha de ser superior a la intel·ligència necessària per crear-lo.  

Científics: arremangueu-vos.
Però pensa que fa dos-cents anys  un nen cec o sord potser ni arribava a la pubertat, víctimes d’accidents. O algú amb un problema cardíac o una insuficiència renal. O una malaltia amb molta febre et matava, ara et prens un paracetamol. 

Una aplicació perquè un cec utilitzi el mòbil no generarà cap problema.  
Si està ben feta, no. Si no ho està potser fa que es pengi el mòbil. Veus? O s’ha construït un aparell amb materials que són cancerígens. Així és com evolucionem, avançant de mica en mica. És darwinià. Però cal pensar en valors. 

Pensava que parlaríem sobre aparells i dona per a filosofia, sociologia... 
I ètica, sobretot ètica. Perquè en crear tecnologia hem de posar la persona, i el seu entorn, al centre.