El lauredià Marco Castro serà enguany el fallaire major, en tàndem amb Ton Samarra, fallaire menor. Ja saben: il·lusió, repte, responsabilitat... i una gota de bona sort en un any difícil, explica. 

Doncs abans que res, felicitar-te. 
Estic molt feliç, sí, sí. Sempre he vist els grans de Sant Julià  rodant les falles i ara... bé, és una felicitat que no sabria explicar en paraules. Ho vaig intentar l’any passat, però vaig perdre. Fins ahir  i durant tot aquest any no em van deixar de passar coses dolentes...

No ens diguis!
Sí, sí, he tingut un any difícil, amb problemes encadenats. Això ho comença a revertir una mica. 

Doncs aquesta era la teva!
Anava amb totes les forces, tota la intenció, i tot el suport dels fallaires de Sant Julià, anàvem a guanyar, ho teníem molt clar. 

També calia la sort de part vostra. 
Efectivament, sí. L’any passat havia guanyat en tots els jocs de pistes, però no vaig trobar l’argolla, i enguany ha estat una mica a l’inrevés. 

Però no és quelcom que us pugueu preparar, no és com estudiar...
No, no, és clar. No saps de què aniran les proves, més enllà de saber que hauràs de creuar el riu d’Incles... que a baix, a Sant Julià aquell dia feia sol, però a la vall estàvem a cinc graus i plovia, així que imagineu-vos l’aigua com baixava. 

Fresqueta, fresqueta. La teva relació amb les falles...
Vaig entrar en contacte amb la comunitat fallaire a través de l’Esbart lauredià, on estic des dels sis anys i ara en tinc vint-i-un. El primer any que van obrir el fallaire de llums jo ja m’hi vaig apuntar, vaig ser un dels primers, amb deu anyets. Als setze ja vaig començar a rodar amb foc. 

Fallaire major: un camí rodat. 
Vaig dir, per què no? Però mireu com canvien les coses: recordo la nit de Sant Joan amb por, perquè  no m’agradaven els petards, el soroll... Un cop vaig veure, pel solstici d’hivern, que es feia la nit de Nadal, veure baixar les falles des d’Aixirivall. Vaig pensar que m’encantaria fer-ho de gran. 

Vas superar les pors. Ara, felicitat a banda, una responsabilitat. 
Sí, és molt emocionant, però també fa dies que penso en aquesta responsabilitat. Ja durant l’any parlo amb la resta de les parròquies per organitzar-nos per la festa i tot plegat, així que una mica de responsabilitat ja l’assumeixo.  Al final, només serà una mica més de feina. 

El 23, a la plaça del Consell...
Sí, això sí que em preocupa, la visibilitat, amb tanta gent pendent, perquè té molt de públic. És una coseta que sí que em fa com vergonya, cert. M’he de fer a la idea. És delicat, però. 

A casa teva hi havia fallaires?
No, no, soc el primer. La meva família va venir de Galícia, de Santiago, i jo vaig ser el primer a apuntar-me a tot, a totes les tradicions. No sé si és perquè  tot està lligat i ens coneixem tots: “ei, jo estic a l’Esbart, vols venir?”, ens diem. Crec que estic a totes les entitats, menys a la coral. 

...?
Plouria contínuament. 

Ves per on: mal no vindria. 
Oi que sí? 

Perquè diguin que no hi ha relleu a les entitats...
Jo crec que el jovent està molt involucrat, com a mínim el lauredià, no sabria dir en altres parròquies. Però aquí, a Sant Julià, els pares ja estan a les entitats i hi introdueixen els fills. Sobretot ara, amb el centre cultural tancat. 

Què vols dir amb "sobretot"?
Pensàvem que sense l’equipament, que era l’epicentre de la vida cultural, moriria, però ha succeït el contrari, no hem deixat perdre la cultura de la parròquia, ens hem enfortit, ens hem unit més per renéixer de les cendres.