Fotografia, documental, experimentar amb el llenguatge audiovisual, reformular-lo, per explicar històries i sensacions, Laura Gálvez-Rhein (Frankfurt, 1998) culmina el període formatiu exposant a la Fundació Mapfre.

Exposar a la Fundació Mapfre a la teva edat és arribar i moldre, o no?
Fa un any que van començar amb les exposicions especialitzades en fotografia, que a Barcelona hi ha molt poca cosa, fora de Colectania i Virreina. 

I tu allí. 
Sí, sí, és una passada. El KBR Flama, que sembla que es repetirà cada any. Incentiva els alumnes de fotografia a les escoles. Motiva. I el rebombori mediàtic.

Com et va arribar l’oportunitat?
Em van trucar des de l’escola. Els havien demanat triar cinc exalumnes. Jo hi vaig presentar el meu projecte final de grau, ‘Ex Libris’, i em van triar. 

‘Ex Libris’. 
És un collage fotogràfic, una biografia del meu avi d’Alemanya, Wolfgang. Va néixer a Berlín i jo tenia curiositat per com havia viscut la Segona Guerra Mundial, la postguerra, la guerra freda. Em vaig adonar que podia representar el col·lectiu dels nens de la guerra. 

Com ho va plasmar?
És un collage que barreja fotografia actual, dels arxius nacionals alemanys i de l’àlbum familiar. Representa les tres capes de memòria: la individual, la col·lectiva i la històrica. 

Parli’ns de l’avi Wolfgang.  
És un home molt estudiós, molt  interessat per la filosofia. Va fer estudis per ser jesuïta i va acabar de missioner al Japó. Però va penjar els hàbits perquè  allà només podia ser sacerdot, no docent, que és el que volia. És creient però no pensa a dir-li a la gent què ha de creure. 

Naturalment. 
Va tornar a Alemanya, on les condicions eren dures. Finalment ha estat tota la vida professor d’alemany per diferents punts del món. La seva vida ha estat ensenyar: amb 83 anys encara fa classes a refugiats, de manera voluntària. 

Una lliçó. 
Diu que sempre has de tenir una meta o si no, has perdut. 

Què has après tu fent aquest treball? 
M’he adonat que encara que només hi hagi dues generacions de diferència hi ha un canvi de mentalitat molt fort: nosaltres no hem viscut què és passar gana, viure amb quatre rals. Ells tenen una mentalitat de l’esforç, de l’ora et labora. 

Fa pensar. 
Em va explicar com van reconstruir casa seva, coses com ara que no tenien lavabo i com s’ho feien per rentar-se... 

Anècdotes i records. 
Però li costa parlar-ne, van ser temps difícils. Encara que penso que fent aquest treball amb mi s’han desbloquejat records, emocions. Eludir allò que va viure la gent del país ha anat passant de generació en generació. 

Un passat difícil d’assumir. 
Quan jo estudiava a Alemanya encara tenia companys de classe que se’n sentien culpables. Molt fort. 

Fotografia quan tens a casa l’exemple de l’escriptura?
Ni t’ho sabria dir. Des de petita tenia una màquina de l’Imaginarium o agafava la del pare. Sempre he fet fotos. Quan havia de decidir què fer pensava en publicitat perquè hi ha una assignatura de fotografia, però el pare em va dir “no siguis ximpla i llança-t’hi”. 

I?
Vaig fer el graduat a l’Institut d’Estudis Fotogràfics i l’especialització en fotocreació i reflexió, amb un curs de reportatge i documental de proximitat. I un intercanvi a Hannover. 

Ara tothom se sent fotògraf.  
En part, maco, perquè la fotografia és molt democràtica. Però a la vegada també em genera conflicte, perquè no s’aprecia com un art. Ens trobem que tothom té l’eina, i està bé, molt democràtic, però també devalua la professió.