Aquí està, però no la porta d’Alcalà, sinó una nova edició del festival Hibernation al Pas de la Casa. Del 17 al 19. Per respirar aires més frescos que els de la campanya. Entre els DJs, una andorrana d’anada i tornada, Marie Berson

El seu ‘set’, es diu així?, serà diumenge, 19. 
M’estreno a l’Hibernation, tot i que per aquí ja he actuat, al Surf i altres llocs.  Jo soc DJ, però poso la meva veu, que no és molt habitual. La veu és la meva eina principal. Sobre house, tech... Faig una performance particular, intento que sigui molt personal, original. 

No és molt habitual, no.  
Fa molts anys que faig música. Vaig començar de molt petita, amb vuit anys, amb la flauta travessera, que és el meu instrument principal. Després, amb disset o divuit tenia un grup de funk i soul. 

 És d’aquí.  
Vaig néixer a Andorra, sí. És la meva segona casa, la casa del cor. Amb set anys els pares van marxar a França. Als 18 jo vaig tornar a Andorra i m’hi vaig estar fins als 24. Aleshores vaig tornar a marxar a Tenerife, on em vaig centrar ja una mica més en el món de la música. Amb grups i fent electrònica, com a vocalista per a d’altres DJs. Després vaig tornar a França. 

 Ha voltat.  
Era una necessitat, marxar, per poder fer música, perquè aquí em sentia una mica ancorada. Aquí, el 2011, aquells anys, no hi havia clubs, no hi havia llocs on fer música, i em trobava limitada. Volia construir un projecte seriós i no ho trobava possible. Volia obrir-me al món. 

Això de la formació clàssica en un DJ no és gens habitual, diríem. 
Hi ha una mica de tot, però la major part, és cert, són autodidactes o fan formacions més específiques, de producció, de so, però no és tan habitual venir de formació clàssica. A mi m’ajuda moltíssim, he de dir, en els directes. Puc improvisar i adaptar-me a tots els gèneres. 

Normal. 
Tinc una influència brutal de diferents estils. El meu pare era guitarrista i la mare canta; també el meu germà fa música: és baterista. Cadascun a casa fa el seu estil i jo m’he anat amarant de tot això: la música disco de la meva mare, el jazz i el rock alternatiu del pare i el meu germà, potser més cap al rock, grunge... Això fa que pugui adaptar-me a molts estils i fer cada vegada una proposta diferent. També quan he actuat amb un altre DJ. Tot i que no tots saben com posar en valor la veu i és el meu punt fort. Per això, de fet, volia ser independent. 

 I la flauta?
Sí! També la introdueixo de tant en tant en alguns formats. Per exemple, en un streaming per a alguna ràdio. Però en format festival no, no ho he fet perquè es necessita prestar-hi més atenció, en un esdeveniment tipus concert; en un festival la gent necessita un set més dinàmic. 

I els de la clàssica no li diuen renegada? No diuen ‘oh, quin horror!’?
De fet, no entenen què aporta l’electrònica, m’ho pregunten. Li han posat l’etiqueta de ser soroll més que música, de ser una música sense emoció... I l’electrònica és molt àmplia, no és sols percussió... Tenim una idea molt equivocada. Hi ha molta creativitat a l’electrònica. No és perquè es faci música de manera digital que sigui menys música. 

 Interessant.  
Al contrari, sí, gràcies a tots aquests instruments digitals podem fer moltes coses, crear molts efectes per exemple a un instrument. La creativitat pot ser molt àmplia, molt enriquidora. Per a mi són dos conceptes diferents de creació musical, sí. 

I la improvisació sobre l’escenari. 
Això et dona molta adrenalina. Mai ho deixaré, m’aporta unes sensacions tremendes. Al final, l’objectiu és transmetre al públic, veure si estan contents, transmetre’ls emocions. És igual de quina manera ho aconsegueixes, el més important és que siguin feliços. 

Hi ha músics d’electrònica que reinterpreten clàssics, Bach fins i tot.  
Efectivament. Podem escoltar samples, fragments d’obres conegudes, per fer remix o edits. És una altra manera de crear. Sempre s’ha fet. Cert que durant un temps se’n va abusar. Però diria que amb la pandèmia els DJs van estar-se molt temps a casa, inactius, i van aprofitar per ser molt creatius. Han sortit propostes molt creatives.