Família unida sobre l’escenari? Per què no? Alondra i els fills, en Chris i Valerie Aguilar, s’acaben d’estrenar en directe. Potser la idea qualla

Tots tres cantant plegats! Un luxe.
Va ser a Barcelona, ens va convidar MexCat. Ja havien convidat altres anys la mare i un any, el meu germà, Chris Aguilar, que em va proposar ballar un zapateado amb un tema que es diu Ni tantita pena. Enguany ens van tornar a convidar. Són com 8.000 persones al Poble Espanyol de Barcelona.  

Primer cop junts a l’escenari.
Es van alinear les estrelles. Sempre havíem fet coses més en família, però mai un xou tan gran. Vam cantar tots tres. Al final, junts, A quién le importa, d’Alaska, ja que és mexicana. No vegis com cantava i ballava tothom!

Una festassa. 
Va ser emotiu. Nosaltres vam sortir després d’El grito. 

‘El grito’?
Celebràvem la independència de Mèxic, així que sempre hi ha el moment en què algú crida “Viva México!” i “Viva la bandera!” L’escolta porta la bandera, i els mariachis toquen, vestits de gala. 

La seva mare és un referent a Mèxic. 
Ja ho crec. Va ser impressionant. A mi no em coneixen, és clar, i no sabia com reaccionaria la gent. Vaig cantar dos temes de Selena: vaig créixer escoltant la seva música. Una tragèdia quan la van matar. Va deixar molta empremta en la música i veig que la gent encara recorda la seva música. 

Això d’actuar tots tres: com per repetir-ho?
Penso que sí. De fet, l’any passat jo vaig debutar a La Llacuna, però ja veus, en un auditori quasi buit, amb allò de la pandèmia. Jo canto lírica. Em preparo en línia amb Cristina Ortega, una soprano mexicana amb una gran trajectòria.  Així que enguany, també abans de Nadal, farem alguna cosa junts. La música ens uneix molt encara que fem gèneres diferents. Ells són molt pop. 

I vostè canta òpera i balla flamenc. 
Em vaig interessar pel flamenc a través de la meva àvia. A Mèxic hi ha molta afició, és molt popular i omple teatres. L’àvia volia ser artista, però amb nou fills... Així que l’avi li va construir un estudi de ball al soterrani de casa. 

Ja dèiem: família d’artistes. 
Recordo el primer cop que l’àvia em va ensenyar com sonaven unes castanyoles: ella les tocava i de fons hi havia La boda de Luis Alonso. Vaig quedar absolutament hipnotitzada per aquell so. Només tenia nou anys però vaig dir que volia aprendre’n!

I ha continuat amb el flamenc. 
Quan estava als Estats Units, fent el doctorat, vaig conèixer una mestra de flamenc. El primer dia vaig arribar amb bata de cua i sabates. Em va dir “tu saps de què va, perquè la resta han vingut amb vambes”. Al final, em va convidar a ballar amb la seva companyia. 

A Andorra...
Zero flamenc a Andorra. No hi ha escoles i als centres de dansa no hi ha oferta. Molt menys hi ha oportunitat de trobar mestres avançats, així que sempre que hi ha una formació fora, aprofito. A Madrid per exemple, a Amor de Dios, que és un centre molt reconegut.  

Tot i que vostè s’esforça per crear una mica d’afició. 
Bé, en realitat jo faig classes de sevillanes a Caldea, només per als socis. Som un grupet petit, entre sis i vuit persones, però molt fidels. M’encanta veure com la gent comença des de zero i en un temps ja són capaços de ballar. 

Doncs olé, i mai millor dit. 
Es fa poc per donar visibilitat a les sevillanes i si la gent no ho veu, no hi ha xous, exhibicions, doncs no s’anima.