“Les dones hem de dir: el vi el tasto jo”

Amb aquesta triple influència cultural d’arrel (andorrana, francesa i espanyola), no és gens estrany que Emma Benet pugui desenvolupar-se en el món del vi. Hi afegim la densa trajectòria (policia, advocada) ‘et voilà’ el premi Talent Femení que acaba de recollir per Dones Vi, el seu projecte empresarial. I vital

Felicitats. 
Me l’ha donat una associació catalana que reconeix el talent de dones en diferents àmbits. En el meu cas, pel projecte Dones Vi. De fet, una idea que vaig tenir quan encara era policia a Londres, tot i que l’he engegat fa un any, a Espanya. Un projecte per empoderar la dona a través del vi. 

Policia a Londres? Vi i dona?
Per explicar-ho he de parlar de la meva trajectòria, anant enrere, perquè la idea ve del meu recorregut. 

Som-hi. 
Vaig començar com a policia a Andorra. Després a Londres, a Scotland Yard. Com en altres professions, encara hi ha moltes diferències entre home i dona. Per a una dona és difícil trobar eines per canviar-ho. Ho tenia assumit: una realitat i no hi ha més. 

Diferències com per exemple? 
Uf! Tants exemples... Però pensa que jo vaig ser la primera dona a ser primera de promoció. Després vaig estudiar Dret. No hi havia hagut fins aleshores cap ascens al cos de cap dona. Els càrrecs femenins que hi havia és perquè ja havien entrat com a tal. Però cap no ascendia, malgrat el professionalisme i les capacitats. 

I no parlem de l’any de la picor.  
No, no, jo vaig marxar de la policia d’Andorra el 2010.

Vostè tampoc no ascendia.   
Jo era llicenciada en Dret, agent de policia i portava cinc anys sense ascendir i sense expectatives de fer-ho. Necessitava un pla, una carrera. Així que vaig mirar cap a l’horitzó: Andorra és petitet i jo tenia ganes d’experimentar fora d’aquestes fronteres... fronteres que justament controlava jo perquè vaig estar a Estrangeria i Immigració durant tres anys. 

Paradoxal.  
Londres oferia un contrast, una ciutat tan gran. Pensava... me’n vaig a fora i em menjaré el món... i el món se’m va menjar a mi, ja veus. Per molt que tinguis idiomes, experiència, formació, la vida és dura. Em vaig treure un postgrau i vaig treballar de professora. 

Però trobava a faltar la policia.  
El cuquet, sí. Vaig optar a Scotland Yard i vaig passar tot el procés i vaig tornar a ser policia. I  és aleshores quan vaig entrar en contacte amb el món del vi. 

Més paradoxal encara.
Vaig conèixer una senyora que passejava un gos a un parc. Era de San Francisco i ens vam fer amigues. M’hi va convidar i ella, una apassionada del vi, em va portar als millors cellers de la zona. 

I? 
Ella em deia “què olores aquí, Emma?” I em vaig adonar que no en sabia res. Així que vaig decidir fer un curset introductori. Em va agradar tant que vaig fer tota la formació de sommelier. 

Per què li va agradar tant?
El vi és una connexió d’aromes, colors, sabors, gents, països... 

Deu anys a Londres i volia tornar. 
Però no volia venir a Andorra i em vaig establir a Barcelona. Què havia de fer? De mossa i tornar a començar de zero? No en tenia ganes. El destí m’estava dient que el camí anava per un altre costat. Per això fa un any vaig fer que es materialitzés Dones Vi... i aquí estic. 

Empoderar la dona a través del vi? 
Hi ha una anècdota que apunta un abans i un després. Vaig anar a un restaurant, aquí, a Andorra, amb els meus pares. I com acostuma a passar, la carta de vins directament la hi porten a l’home de la taula. Per defecte. El meu pare no és precisament un expert. I jo sí. Veieu que hi ha diferències invisibles? Fins aleshores ho havia vist com un fet normal. 

Dones Vi com actua? 
Jo tinc la potestat d’ensenyar alguna cosa a les dones sobre el vi. Quan vagin al restaurant, per exemple, també aniran amb la confiança de dir “no, disculpeu, el vi el tastaré jo”. T’empodera, ets capaç de triar el vi en un dinar de feina. 

Un símbol.  
Exactament, de tantes coses com hi ha a canviar.