S’atansa Sant Jordi i l’engranatge editorial funciona a tota màquina. Entre les novetats que enguany competiran, ‘Quan s’esborren les paraules’, del gironí Rafel Nadal, novel·lista ara i periodista de llarg recorregut. Acaba de passar per la Seu, i poc abans ho havia fet per Encamp, per parlar amb els lectors
Quan s’esborren les paraules...
Les coses deixen de tenir nom i desapareixen. Això és el que li passa a la mare, amb aquesta malaltia que els emboira el cervell i els roba els records. Ara fa sis anys que no diu una sola paraula.Viu en el silenci.
I amb el seu silenci desapareixen el record dels meus avis, de la meva infantesa: jo en tinc flaixos, una nebulosa, i ella n’explicava històries que duraven hores.Es retreu no haver-la escoltat prou?
Jo hi havia parlat molt. Era una dona molt potent, el pal de paller intel·lectual de la família. La seva memòria em va servir per escriure Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany.Isaac Bashevis Singer: “Si Déu retira la paraula el món torna al caos”.
Quan la Humanitat trenca el fil de la memòria, entra en el caos.És pensant en els nets que escriu?
En part, sí. El llipe té dues parts: la que explica la malaltia de la mare i la mort del pare. I a la segona, Les paraules retrobades són les que aprenen els petits: el cicle de la vida, la roda del temps.Tornem a la mare i el seu silenci.
El llipe parteix d’aquella idea tan maca: mentre algú ens recorda, encara vivim. De totes les vides eternes que m’han promès, aquesta és la més plausible. Voldria que el lector, que no veurà la mare, sinó un personatge, la fi d’una època que marxa, revisqui la memòria dels seus.És una generació amb la qual ens estem portant fatal, miri la pandèmia.
Hi estic d’acord. És una generació que ho va donar tot per nosaltres, va mirar molt poc per ells mateixos. Era una època molt pudorosa, a la mare no l’he vist despullada fins que no ha tingut 93 anys i l’he hagut de dutxar.Segur que no és l’únic.
Veient la cicatriu al pit, de fa 50 anys, recordava com ens ho havia amagat, perquè no patíssim. Abans les mares no emmalaltien, curaven. Sopetot la meva: amb dotze fills sabia més que els metges! Tenia una llipeta vermella on apuntava malalties, accidents, tractaments...No penses que pot emmalaltir.
No, no. El nostre egoisme arriba a aquest extrem. Ara penses: segur que havia estat malalta i ho havia amagat.Ens identifiquem.
Explico que quan van passar ja uns anys, quan això ja semblava enrere, ella es va comprar un pit de goma i els petits jugàvem amb ell a pilota. El pare s’esverava i la mare, per treure’n dramatisme, ens deixava fer. Després el rentava i el posava a eixugar amb les tovalloles de platja. Un gest de naturalitat.Quina història!
Pensant-hi, ara, he estat conscient de com va patir i de l’alegria de la cura. També de com havia impedit que penséssim que hi havia un perill real. Això eren els pares.De malalties no se’n parlava gaire.
Les més tabú eren el càncer i les mentals, sí. Al llipe explico també que la mare i el pare, de petons i apaçades, molt pocs, potser perquè érem dotze i havien de repartir. Però crec que no era una generació molt físicament efusiva.Cert.
La mare expressava el carinyo fent que la casa funcionés.Dotze fills, i com els ha ‘col·locat’, si m’ho permet, incloent-hi un alcalde.
La mare es doctora el 1991, tota la vida fa classes d’història... El com som és molt feina seva, és cert. Tot i que hem agafat camins gairebé oposats.En quin sentit?
Els pares eren molt conservadors, molt religiosos. Tenen dotze fills i els deixen triar el seu camí, que els porta a les esquerres polítiques, a allunyar-se de l’Església... Ells ho accepten perquè creuen en la llibertat, i això té molt mèrit.Ja ho pot ben dir.
Creien en el judici final, ens veien condemnats i ens deixaven fer. Cal ser valents! Jo li prenia el pèl a la mare: “Si Déu és com dieu, als creients us passarà comptes de cada rosari que no heu resat, cada missa a la qual heu faltat; als que no creiem només ens demana que siguem bones persones”.Quins nassos!
Ella reia i em deia: “ets un animal!”