La directora teatral manresana Teresa Devant signa Jo dic mai més, muntatge que posarà Ferran Castells sobre l’escenari del Comunal dijous i divendres. Un sol actor però infinites històries d’exili i desolació viscudes... i per viure

Guerres i exilis. Ho tenim diàriament davant els nassos. 
Tremend, sí, sí. 

Obra amb un sol actor, però no és un monòleg i au. 
Està pensat com tot un espectacle teatral, sí. Em va proposar de muntar-lo després que descobrís una sèrie de relats, en primera persona, d’exiliats de la Guerra Civil espanyola. Tres moments diferents, tres personatges diferents, que ell interpreta: qui fuig travessant els Pirineus, els infants que queden sols i qui acaba en un camp d’extermini, el de Mauthausen. 

Imaginem que la dificultat no era trobar històries, sinó triar-ne.
És clar. Volíem expressar què sentia la gent que fugia, com l’ésser humà pateix aquestes catàstrofes. Gent que marxa sense saber si arribarà a un lloc on salvar la vida.  

Miri, a Gaza, sense aliments ni aigua i amb les bombes caient-te a sobre. 
Desgraciadament, sí, tan vigent. 

Música de Lluís Casahuga i Kic Barroc i videoprojeccions d’Hèctor Mas i Daniel Arellano. 
Volíem oferir diferents expressions artístiques, sí. També en Ferran canta en diferents moments. Projectem fotografies... Són diferents mitjans artístics per explicar els anhels, les mancances, de tota aquella gent. 

En Ferran canta sovint: també a l’exposició de Cal Pal, lligada a l’obra. 
Efectivament, sí, sí. Allà se sent els àudios amb els mateixos fragments que també se senten a l’obra. 

A la mostra, ‘Refugiats. Andorra, país d’acollida’, també queda recollida la seva peripècia a Botswana. 
És cert. Jo vaig viure molts anys fora d’Espanya, i un dels llocs on vaig estar és a Botswana. Vam arribar en un moment en què l’apartheid a Sud-àfrica estava plenament vigent, amb matances com la de Soweto l’any 1977. A Botswana, doncs, arribaven molts  refugiats. 

Que s’havien d’acollir. 
Jo hi era amb el meu home, arquitecte i pintor, i ens vam trobar amb una sèrie de refugiats que eren artistes. Així ens vam vincular a un grup, Medu (que vol dir Arrels, en un dels onze idiomes ara reconeguts a Sud-àfrica), amb què preteníem oferir als joves que arribaven una formació. Va durar fins al 1985. 

Va acabar tràgicament. 
Ens havíem convertit en perillosos per a l’apartheid. Així que van entrar a Botswana i van assassinar alguns membres de Medu. Van anar casa per casa, de nit, i van matar gent. Estàvem denunciant l’apartheid, l’estàvem combatent a través de l’art. El 1982 vam fer un acte culminant que va aplegar un miler de persones, arribades moltes d’elles des de l’exili, intel·lectuals. 

Que es pensi fa molta por als tirans. 
Teníem el suport d’organitzacions com l’Anglican Church, la Universitat Nacional de Botswana, col·laboracions internacionals... Va ser una trobada d’artistes durant uns quants dies i al règim sud-africà el va preocupar molt, van pensar que havíem agafat força, influència. Tres anys després van matar quatre persones del grup. Tot està molt documentat, hi ha un parell de llibres que ho recullen. 

Té uns vincles molt directes amb un etern represaliat, Julian Assange.  
També va ser un refugiat, i ara un presoner. Empresonat d’una manera deliberada, no hi ha cap error aquí. Ell va publicar el mateix que havia publicat el New York Times, Der Spiegel, Le Figaro o El País. I per això està en una presó d’alta seguretat al Regne Unit. No hauria d’haver estat empresonat ni un sol dia. 

En canvi porta sense llibertat...
Des del 2010. Va passar aquells anys a l’ambaixada de l’Equador fins que van entrar i el van segrestar, com es pot veure en fotos i vídeos. D’allà el van portar directament a la presó d’alta seguretat de Belmarsh, on ha estat aïllat durant tots aquests anys. Sol en una cel·la petitíssima. Aïllat.