“Les parròquies no tenen signe per als sords”

‘Pitavola’ o ‘clípol’ encara no tenen traducció a la llengua de signes catalana. Tampoc no sembla tan difícil posar-s’hi, reclama Alba Solana, que actua com a intèrpret. Ara, que cada cop l’accessibilitat de tothom a qualsevol àmbit o servei està de manera més contundent damunt de la taula, és el moment.

Són pocs vostès, els que s’hi dediquen per aquí. 
No sé si hi ha algú més que el David Giménez i jo. Amb ell m’agradaria contactar però ha estat missió impossible.  Vulguis o no, que t’ajudin a fer els signes ja és un gran avenç.

Què vol dir?
Els signes evolucionen, al ritme que es crea nou vocabulari. Abans no existia patinet elèctric, per exemple, s’ha de buscar el signe. 

Admeto que ni m’ho havia plantejat. 
Normal. Jo tinc contacte amb una noia de TV3 que signa i em dona suport en aquest sentit. Si no, és molt difícil. 

Surt un neologisme: ara tot és un ‘hub’. Qui crea el signe?
En principi, les comunitats i associacions de sords, agrupades en la federació catalana, la Fesoc. Fan un treball amb la Universitat Pompeu Fabra, on es donen classes de traducció i interpretació. Ara s’està intentant crear un diccionari en línia, per exemple, de llengua de signes catalana. També hi ha dialectes, els de Barcelona i Lleida no signen igual. Tenen el seu accent.

Ah! A ‘andorrà’ hi ha ‘pitavola’ o ‘clípol’, tenen signe?
Ara mateix no n’hi deu haver. S’hauria de crear un equip. Per exemple, amb Política Lingüística i els dos o tres que treballem per aquí. 

No sembla tan difícil. 
També hi ha un sistema internacional. Que en aquest cas no és un idioma, una llengua. S’utilitza per exemple en una gran conferència on hi ha gent de molts països. Però li falten conceptes. 

Una mena d’esperanto.  
Alguna cosa així, sí. Però per sortir una mica del pas. Un coixí. 

Com es crea un signe?  A partir de...?
Normalment es relaciona amb la paraula. Per exemple, ara ensenyo als infants i els proposo com farien el signe de pilota, ells mateixos ja ho fan. El plàtan: com si l’estiguessis pelant. 

Com demanar el compte al cambrer. 
Exactament. O com poses un signe al polític, a un famós, li busques un tret característic. Per exemple, recordeu que Rajoy sempre anava amb la mà cap a baix? Era el seu signe. 

Que bo! Amb sentit de l’humor.   
Sí, els sords tenen el seu humor particular. Però al final es tracta d’associar el signe amb la paraula. Si el fas molt complicat, la gent no se’n recordarà. Així, amb un tic, és fàcil. En realitat, són gent molt pràctica. 

Xavier Espot? 
Buah! No sé. Per això voldria tenir un company amb qui posar-ho en comú. De moment, no ho he necessitat. Però per exemple, quan he hagut de dir Grandvalira lletra per lletra... massa llarg. 

Ah!
Les parròquies per exemple tampoc no tenen signe. Ara, en realitat el que passa és que hi ha molt desconeixement sobre quantes persones sordes hi ha a Andorra, per exemple. A Catalunya hi ha comunitats molt actives, a Barcelona fins i tot per barris.

Podem preguntar com s’hi va posar, vostè?
Jo soc d’Andorra, vaig fer l’escolaritat a Andorra fins als 18. Anava amb la idea de fer Educació Infantil i sí, m’agradava, però em picava molt la curiositat quan veia aquella gent parlant amb les mans a la tele. Aprofitant que estava a Barcelona, vaig buscar on fer el grau superior. Una experiència molt enriquidora, sobretot després, amb les pràctiques amb una associació de sord-cecs.

Què s’hi estudia?
La llengua de signes catalana, castellana i internacional. I expressió corporal, si us hi fixeu, quan no poden dir una cosa, la interpreten amb el cos. També lingüística o ètica, on expliquen coses com ara la manera de vestir per fer d’intèrpret en un acte: roba fosca, i igual de dalt a baix, perquè ressaltin les mans. 

Entre vostès no hi deu haver atur.
Exacte, som pocs, ara mateix no pararíem. I més d’una hora és molt complicat de mantenir-se concentrat per interpretar. Ara bé, si ho vols estudiar és molt maco, però t’ha d’agradar de debò.