Si sabessis el mar com és bonic, a banda d’un vers de Joan Maragall, és el títol de la novel·la amb què debuta Gemma Calduch. La presenta demà a la tarda al Fòrum Fnac

Novel·la amb sirena. 
Crida molt l’atenció, sí, perquè en la literatura per a adults no és una protagonista habitual. Em vaig interessar per aquesta figura perquè m’agraden aquests éssers sobrenaturals i al llibre volia expressar la sensació d’estranyesa i era un mite perfecte: no són ni de mar ni de terra, ni dones ni peixos... 

De les sirenes d’Homer a les de Disney... molt ha canviat. 
Sí, realment el mite ha anat evolucionant, i sempre negativament per a les dones, sempre associat a coses negatives, a l’Odissea eren monstres carnívors; després se les associava a la luxúria, al pecat, i finalment se les ha infantilitzat. 

La seva?
He fet un contra-relat. En comptes de lligar-la a la mort, la lligo a la vida. Però que consti que he fet un llibre molt realista, molt adult; dura, fosca. 

Una ulladeta a l’argument?
Sí, el situo a un poblet de pescadors immers en una mena d’hivern etern, on passen gana i passen fred. Bàsicament s’alimenten del que surt del mar i des que tenen memòria recorden haver pescat sirenes perquè treballin per a ells. Però fa temps que no ho han aconseguit... fins que finalment sí que n’agafen una. És el fet que desferma tota la narració. 

Però no és ‘La sireneta’.
No, és una història deslligada de qualsevol connotació romàntica. Per als habitants del poble les sirenes són animals i les esclavitzen. 

Faula distòpica?
És una distopia futurista, sí. Fa temps que he publicat el llibre i tinc bastant feedback, així que tot i que jo en començar ja situo la narració “dins de molt de temps”, alguns lectors han pensat que es parla d’algun moment en el passat, d’una societat preindustrial. En realitat –i faig una mica d’espòiler– és una societat postcataclisme. 

Perquè d’això es tracta, oi?
Exactament, de portar els lectors a reflexionar sobre el nostre present. També reflexiono sobre l’amor, sobre la soledat. Però sobretot, sobre la nostra relació amb el medi ambient. És un cant d’amor al planeta. 

Aquests pobles que desapareixeran amb la pujada del nivell del mar...
No és el cas del nostre, però per aquí va. És una novel·la també de supervivència, de com ens aferrem a la vida. 

La fantasia no és escapista, sinó un altre punt de vista sobre nosaltres. 
Absolutament. Es tracta d’un gènere lateral, però en absolut. Ara bé, preciso que no m’agraden les etiquetes i que he publicat en un segell que no està especialitzat en la novel·la fantàstica ni molt menys. L’editor hi va veure la profunditat humana de la història: em serveixo de la sirena, però no deixa de ser una excusa. 

Una publicista que s’endinsa en la narrativa. Per què?
Va començar com un repte personal. Soc creativa publicitària, sí, i he d’escriure, però com menys paraules, millor. Em vaig inscriure en un curs d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès, però ja fa catorze anys.

Ha plogut. 
Sí, sí, ja sabeu com va: les obligacions professionals, etcètera. Fins que va arribar la pandèmia i jo vaig entrar en un ERO, així que era l’oportunitat de reprendre aquell germen de novel·la. 

Vostè domina l’art de convèncer: útil per a escriure narrativa?
Més que per a escriure la novel·la, m’és molt útil a l’hora de presentar-la. Sí que faig servir tants anys de presentació d’idees, d’intentar seduir. Però escriure, realment m’ha costat, l’he cuinat a foc molt lent, escrita i reescrita. 

Així que sortirem de la presentació amb el llibre sota el braç. 
Això espero, això espero. La gent a vegades és reticent a una novel·la amb sirena... però alguna gent em diu que després s’ha entusiasmat. 

A Andorra debuta. 
Conec el país, però mai en aquesta tessitura, és clar. Penso que us interessarà, vosaltres que teniu aquí el mite de les dones d’aigua. No estan tan lluny de les sirenes.