Allò va anar de casualitat: mossèn Joan Pujol i l’aleshores conseller de Circulació Josep Maria Camp el van animar a escalfar la veu amb la Coral Sant Antoni i Albert Ginestà va descobrir aquell tret tan preuat per a un músic que és d’orella absoluta. “Jo només sabia que tenia dues orelles ben grosses”, se’n riu. Jordi Botey (Barcelona, 1968) parla amb savi i higiènic distanciament del seu vessant musical. “Mira, és que vaig viure una pujada molt ràpida i una baixada més veloç encara”, diu ell. Tenia trenta o trenta-un anys quan va treure el primer disc i aleshores el panorama musical del país no estava tan nodrit com avui, argumenta, així que la premsa del moment, les ràdios (“a Los 40 Principales van matxacar molt amb les meves cançons”), la televisió del país, es van bolcar en ell. “És fàcil deixar-te portar”, reflexiona. Però va arribar el gran concert a l’Auditori Nacional, segueix relatant, i quan els focus es van apagar es va contemplar recollint els estris de l’escenari en solitari. Ah!, tota aquesta atenció era efímera, superficial i insubstancial, va reflexionar, “i em va quedar clar que havia viscut als núvols”. 

Això ho explica qui, no obstant això, ha esdevingut una figura emblemàtica de la música andorrana, un dels pioners, que converteix en esdeveniment cada nova sortida a l’escenari. “No sé, potser perquè soc molt selectiu, perquè penso que si surto és per fer quelcom de ben fet, o no val la pena”. Respecte pel públic “i perquè músic és una paraula molt gran”.

Botey va recalar a Andorra abans d’estrenar la vintena i el matrimoni, seguint el camí marcat per la mare i altres germans. “Tinc la imatge del clípol passant pel túnel de Sant Antoni i les olors, com la de fusta, tan poc habituals a les ciutats”. No va trigar a sentir-se a la Massana com peix en un estany. De la infantesa i adolescència (Hospitalet del Llobregat: els vuitanta eren els anys dels quinquis de barri; després Vic, temporalment) no en conserva gaire memòria. Si de cas, les estades a la botiga de l’àvia a la Barceloneta. “Arribar a Andorra va ser una injecció de llum i alegria, era l’Amèrica” de la vora. 
Entre les imatges que guarda dels primers anys no n’hi ha a penes cap de relacionada amb la música, no més enllà que “al meu germà li van regalar un orgue de fusta i si l’hi tocaves, et fotia de pals, així que jo el tocava molt fluixet”. Ho feia d’oïda. Per si mateix va anar desentrellant alguns secrets del ritme i la melodia. “Jo vinc d’una família treballadora, humil, on no estaven per preocupar-se per desenvolupar aptituds d’un nen com es pot fer ara”. El pas per la coral, la descoberta de la capacitat per memoritzar tons sense diapasó, la facilitat per afinar, l’habilitat per crear melodies, el van conduir a la música, a gravar aquell parell de discos: Paraules cap a mai del 2003 i Reflexions d’un passerell dos anys més tard. Després, va deixar córrer l’aire,  i quinze anys més tard tornava a pujar a l’escenari ordinenc amb un grapat de cançons amb lletristes com, caram, Antoni Morell. 

Un ofici inesperat
Però és en la zona que no il·luminen els focus on el massanenc d’adopció desenvolupa el gruix de la vida professional. Inopinadament també en aquest cas. “En realitat, jo m’havia format en electrònica i tenia claríssim que m’hi volia dedicar”. Va començar com a lampista, ocupant-se de calefaccions, instal·lacions elèctriques, en feines de manteniment. El 1992 (i aquests dies celebrava les tres dècades a les xarxes) va obrir empresa pròpia. Però quan va començar a cantar, primer amb la coral i després com a solista, es va adonar que no li agradava com el sonoritzaven. Novament Camp i el mossèn van ser providencials, encarregant-li el so de la cavalcada, mítings polítics, algun acte cultural. Et voilà. 

Després d’un parell d’estius recorrent pobles i ciutats mentre treballava per orquestres, iniciava una trajectòria que l’ha convertit en figura omnipresent de la vida cultural del Principat. “M’ha impactat com treballen Luz Casal o Chucho Valdés, entenc la feina que comporta pujar a l’escenari: una hora allà dalt és com vuit picant pedra, s’ha de respectar”. Pau Donés, malgrat l’escepticisme inicial i certs prejudicis, li va donar una lliçó de vida –“i això que vam estar parlant de coses supèrflues”– Maria de Medeiros el va sorprendre amb la seva calidesa humana i Cristina Rosenvinge, amb un concert de deu sobre deu després d’una prova de so horrorosa. I Serrat el va fer somiar de cantar al seu costat. “És com els músics frustrats aconseguim viure de la música, estar a prop”, conclou, en un nou exercici de modèstia intel·ligent.