Lisbeth Arcila: “Vaig tornar a néixer en arribar aquí de Colòmbia, per la llibertat”

Colombians residents a Andorra i l’Alt Urgell alcen la veu per demanar la fi de la barbàrie al país d’origen. Ens criden a l’orella perquè ens manifestem amb ells o, com a mínim, que coneguem el que pateixen les seves famílies.

Ens arriben notícies esfereïdores de Colòmbia. 
I tot i això, les que arriben aquí són les que el govern del meu país no pot impedir que arribin. Tot va començar quan el president, Iván Duque, va fer una proposta per fer una reforma fiscal i augmentar l’IVA, però ja al país hi ha molta precarietat en sanitat, en educació, moltes famílies que només poden menjar un cop al dia. 

I han esclatat. 
Els joves han fet el que els més grans no vam fer: sortir a manifestar-se. Però el president va donar l’ordre que la policia pot atacar-los... i moltes persones estan desapareixent. Hi ha vídeos que mostren com la policia s’emporta persones a qui colpeja en les comissaries. 

Hem vist.
Fa pocs dies van violar una nena menor d’edat i ella, després de fer-ho públic, es va treure la vida. Així que ja no lluitem per una reforma tributària, sinó pel nostre dret a la vida, bàsicament. 

Literalment. 
Sí, hem vist com apuntaven al cap d’un periodista o com van assassinar un jove que només ballava, Lucas, en Pereira. Ho vau veure? Ell només ballava però havia assolit notorietat, era com un símbol, un líder. I hem vist com els indígenes van a ajudar la gent de Cali posant-se ells en primera línia. Amb tot, els van començar a disparar. És impressionant. 

En un reportatge deien que a Colòmbia s’han conculcat els drets humans tant de temps que és quotidià. 
Sí. Quan jo encara vivia a Bogotà es parlava dels falsos positius: s’emportaven els camperols que després apareixien morts i deien que eren guerrillers. 

La barbàrie.  
I en altres àmbits: si no tens una assegurança i vas a un hospital, si no hi pertanys no t’atenen, et mors a la porta. 

Barbàrie d’un altre tipus. 
Les protestes van començar per una reforma tributària i el president la va retirar, però va anunciar reformes sanitàries i de pensions, és a dir, seguir-nos marcant els mateixos gols. I ja prou. 

Vostè ho viu des de lluny, però dol. 
Jo visc a la Seu d’Urgell des de fa onze anys, però el meu fill gran encara és allà.  Té 24 anys. Havia de venir, però amb la pandèmia no va poder. 

Per tant ho pateix de prop. 
Pateixo aquell dolor. Encara que jo estic molt bé aquí, jo sempre dic que jo vaig néixer aquí en arribar: per la llibertat, per la tranquil·litat. Encara que hi hagi gent que encara pensi que tots els colombians som traficants de drogues o que venim a prostituir-nos. No és cert. 

Per descomptat. Com va recalar aquí?
Hi havia la meva germana, que em va ajudar a sortir del meu país. Ara també hi tinc el meu fill petit, i la mare. Com sol passar, vaig venir de vacances i m’hi vaig quedar. Al principi, durant tres anys, sense documentació... tot aquest procés. 

Com ens explica que algú sigui capaç de passar per tot plegat per sortir del país d’origen? 
Imagineu-vos què és arrencar-te les arrels. En el meu cas, deixant dos fills, un de 13 i un altre de 8 anys. Em jutgen altres mares? No pots jutjar ningú sense posar-te a les seves sabates. 

Tornem a l’actualitat: diumenge van protagonitzar una concentració a la Seu i n’hi haurà més. 
Sí, a la Seu. Déu n’hi do la gent que hi havia! Van baixar compatriotes que resideixen a Andorra, també. I de veïns del poble també n’hi havia. 

Des d’aquest petit racó de món creu que els sentiran?
De moment tu ja ens has escoltat. Hi ha manifestacions a Madrid, a Barcelona, a Berlín, als Estats Units. Petites  concentracions a places d’arreu on estem alçant la veu. I lluitem a les xarxes, les volem inundar.