Mallorquí afincat a Andorra des de fa dos anys, Joan Mir acaba de proclamar-se campió del món de MotoGP. Ho ha aconseguit a força de desplegar talent, de no desanimar-se ni quan li va tocar córrer sobre una moto atrotinada.

A Joan Mir (Palma de Mallorca, 1997) l’espera una setmana de passejar per uns circuits que no són els habituals. Anirà del plató de Televisió Espanyola al de El hormiguero, de redacció en redacció, de micròfon en micròfon. No li agrada. No s’hi sent còmode. És bastant possible que al bell mig de tanta intensitat mediàtica els ulls interiors se li girin més d’un cop a les muntanyes andorranes, a la neu que no arriba, a la calma i tranquil·litat que tan convenients ha trobat en els dos anys que porta vivint al Principat. Però noi, si als 23 anys et coronen monarca de MotoGP pocs arguments pots esgrimir per esquivar els focus. 

Aquest jove mallorquí trasplantat a Andorra (sí, atreuen les condicions fiscals, però si només comptés aquesta raó... més avantatjós hauria estat Dubai, al·leguen al seu voltant) i que acaba de proclamar-se campió del món de MotoGP al circuit Ricardo Tormo de Cheste, és un “noi molt normal, senzill i a qui no li agrada cridar l’atenció”. Ni li agrada ser un personatge de les xarxes socials  ni passar-se el dia responent entrevistes. Però noblesse oblige i ha d’arraconar els capítols de Black Mirror que el tenen enganxat i lliurar-se al culte mediàtic. 

Mir és fill d’una família diguem-ne modestament acomodada: el pare és propietari d’una botiga de material esportiu. No és estrany, doncs, que les primeres rodes sobre les quals va buscar l’aire colpejant en el rostre fossin les d’un monopatí. Si més no, fins que no va descobrir les motos, gràcies (o per culpa: sembla que a la família inicialment li feia poca gràcia) d’un cosí, Joan Perelló. Posats a practicar esports que conjuguen velocitat i equilibri, per cert, diuen que està dominant l’art de lliscar vessant avall per la neu a un nivell quasi professional: els pares ja el portaven a esquiar des de ben petit, a Baqueira, però els dos hiverns andorrans han acabat d’arrodonir tècnica i habilitats. Així que el temps del flamant nou campió discorre entre els circuits on es juga la vida, la calma i seguretat de les muntanyes pirinenques i els estius assolellats de l’illa natal, evitant les estridències. 

Dedicar-se a la competició no va ser fàcil per al jove mallorquí. Les motos requereixen una elevada inversió i si no es disposa de recursos propis no queda més remei que desplegar talent i cridar l’atenció d’una escuderia. Córrer per a Mir va suposar sempre competir amb la pressió de fer-ho tan bé que l’any següent tingués assegurada la continuïtat. No obstant això, sovint la qualitat no és suficient i en acabar al Red Bull, tot i quedar segon, es va trobar sense suports. Era el 2015 i només va trobar com a sortida un equip modestíssim i una moto atrotinada. “Si vols arribar has de donar gas com un fill de puta”, li va dir el seu representant, Paco Sánchez. 

Ho va fer més que bé, amb alguna remuntada de gesta a Le Mans després de caure, demostrant ser un superdotat. El premi, aconseguir un contracte ja en la categoria de Moto 3, en la qual, en cinc anys s’ha proclamat dos cops campió del món i s’ha situat a la difícil alçada de Lorenzo, Rossi o Márquez. “És amb qui ho té més complicat, perquè és un animal, però ell disposa d’un talent desbordant i capacitats suficients per lluitar”, torna a insistir Sánchez. 

Té qualitats de sobres, començant per una autoexigència extrema: quan les coses li surten malament redobla esforços. “Enguany estava 14è en la general, a 48 punts de Fabio i va reunir l’equip i els va dir fora contemplacions, res de prendre-s’ho amb calma, sortiré a l’atac”, fent oïda sorda a qui li aconsellava agafar-s’ho amb paciència. Es va sortir amb la seva i va sumar podis, arriscant. 

És tan jove que pot albirar encara una llarga trajectòria davant seu. Però arribat el moment de buscar altres circuits vitals és factible, gosen aventurar les veus properes, que vulgui contemplar el futur des d’aquest racó de món.