Encara tenim un parell de setmanetes per visitar-la: Naiara Galdós exposa a l’edifici L’Estudi, a Ordino, la col·lecció  ‘Connexions primàries’, una reflexió artística sobre aquesta qüestió tan procel·losa de les relacions humanes. 

Exposició a L’Estudi. Hi som a temps, encara. 
Sí, fins al dia 30. L’havia mostrat ja en un altre espai, però Rosa Mujal em va oferir L’Estudi, i hi encaixava molt bé per la configuració de l’edifici, perquè és un storytelling evolutiu i a mi em servia molt: comencem el recorregut per la tercera planta i anem baixant. És un recorregut vital. 

‘Storytelling’ evolutiu?
Al cap i a la fi no és més que una historieta. Les meves obres, les meves col·leccions es fonamenten en això, en històries. Faig abstracte, és cert, però darrere hi ha amagada una història. 

I aquí...?
En aquest cas, a Connexions primàries,  el concepte que treballo és l’aproximació com a éssers humans al nostre entorn i entre nosaltres. És un concepte que vaig treballar sobretot durant la pandèmia: em va sobtar molt la manera de relacionar-nos, la necessitat increïble de connectar-nos de la manera que fos. 

I ara, ja veu, uns angelets.
Normalment sembla que no tinguem temps per veure’ns amb la família, amb els amics... I en aquell moment era molt important, quan no podíem. 

Som estranys. Ara tan violents en molts àmbits, no troba?
Ho trobo, ho trobo. Penso que tot i estar cada cop més connectats, estem cada cop més desconnectats amb el nostre jo, la nostra identitat... Les noves generacions, ho veiem, mostren una incapacitat d’autodefinir-se, de projectar-se en un futur. Ho veig en els adolescents que m’envolten, que no saben cap a on van. Tenen totes les eines, totes les facilitats, però estan desconnectats. La meva obra, doncs, és una mena de sàtira de les connexions tan irreals que estem construint. Un món paral·lel virtual, i mai més ben dit paral·lel, perquè és una realitat que no és real. 

Com es plasma en arts plàstiques?
A totes les meves col·leccions parlo sobre la relació entre l’ésser humà i la natura. Però durant el confinament, precisament ja no teníem cap relació amb l’exterior. Ho reflecteixo, em centro en els nostres vincles exclusivament. Com? Treballant molt la matèria. Les formes procuro que ens traslladin a sentiments, a emocions. Cada peça explica una història. 

S’hi han de llegir les històries. 
Quan faig visites guiades, la gent em trasllada uns sentiments que quasi sempre coincideixen moltíssim amb el que jo volia plasmar, amb el que jo havia sentit durant la creació. Són les formes i els materials els que generen sensacions. 

Som bons espectadors? Aprovem?
Penso que sí. Moltes persones que han vist la col·lecció, gent sense lligam amb l’art, em diuen “ostres! No em pensava pas que ho entendria”. No hi ha res a entendre. No és un aprenentatge. Et neix quan estàs davant l’obra, qualsevol té aquesta capacitat. L’art és per a tothom.  I llocs com L’Estudi tenen aquesta capacitat de democratitzar l’art. 

Com els ‘Murs que parlen’.
Sí, una intervenció que vaig fer, per iniciativa del Comú lauredià per embellir la parròquia. Serveix per apropar l’art a les persones, per trencar les barreres: hi ha qui pensa que l’art només és als museus, i no, l’art és una manifestació creativa que pot estar al nostre entorn. És molt important per a la gent jove, fins i tot per als infants, que puguin veure art en qualsevol racó del país on viuen. 

Aquestes manifestacions s’estan multiplicant. Murs, performances...
I ho defenso molt. Jo estic especialitzada en disseny d’espais i experiències culturals i justament una part de la meva feina és conceptualitzar espais creatius. Integrar instal·lacions artístiques, siguin o no efímeres; intervencions en llocs que no són usuals. 

Com ho rep el públic? Com respon?
La gent és receptiva, tot i que hi ha un gran desconeixement respecte de què és o no és l’art. 

Qui ho ha de definir?
Donar una definició és arriscat, complicat. Al públic li fa por no saber interpretar-ho, no saber entendre-ho, i és una falsa creença. Hi ha una eclosió d’art al carrer, però fins fa poc no se’n veia. El públic s’hi haurà d’anar acostumant a poc a poc.