El 10 d’abril del 2019 el món descobria per primer cop com era de veritat un forat negre. El projecte Event Horizon Telescope o EHT, iniciat el 2009 després d’un llarg període de desenvolupament tècnic i teòric, donava finalment el fruit tan esperat en aconseguir posar llum a la foscor i obtenir una imatge del forat negre supermassiu que s’amaga al centre de la gran galàxia el·líptica Messier 87.

L’EHT es va crear específicament per observar aquests, fins aleshores, elusius i misteriosos objectes celestes que són els forats negres. La idea era combinar les dades de diversos radiotelescopis arreu del planeta, per obtenir virtualment un telescopi de la talla de Terra que permetés obtenir una resolució d’imatge tan potent com per veure en detall un dònut a la superfície de la Lluna. Al darrere de l’esforç observacional, amb 8 grans radiotelescopis implicats, es va anar gestant una gran col·laboració internacional amb més de 300 membres implicats de 60 institucions de més de 20 països, per analitzar, modelitzar i interpretar les dades, comparant-les amb la teoria.

El 12 de maig passat, l’EHT va finalment fer públic el resultat pel qual es va concebre, una imatge del cor mateix de la nostra galàxia, la Via Làctia, on, enmig de la pols, batega el forat negre supermassiu anomenat Sagitari A*. I mai millor dit que hi batega, perquè la circulació del plasma a velocitats pròximes a la de la llum, en una anella al voltant del forat negre de les dimensions de la distància del Sol a Mercuri, crea un efecte de pulsació similar al del batec d’un cor. La fita ha necessitat gairebé 5 anys de treball intens de tots els membres de la col·laboració que van molt més enllà d’una imatge. Des de les observacions fetes el 2017 passant pel seu tractament en els supercomputadors especialment dissenyats al Max Planck Institute für Radioastronomie, o pels milers de models simulats teòricament que exploren diversos paràmetres i permeten donar un sentit físic al que s’observa.

El desafiament era majúscul, i el resultat ha estat a l’altura, com ho demostra l’espectacularitat de la presentació, amb múltiples rodes de premsa simultànies arreu del món, anunciant 22 articles científics publicats en una edició especial de l’Astrophysical Journal Letters. Amb aquesta imatge s’ha tornat a evidenciar la genial precisió de la Teoria de la Relativitat General d’Einstein que permet descriure a la perfecció els efectes d’un forat negre, de quatre milions de vegades la massa del nostre sol, sobre el seu entorn. Però també ens ensenya que la relativitat general té els seus límits i que coincideixen amb els de l’horitzó d’esdeveniments del forat negre, aquesta frontera de sentit únic a partir de la qual tot objecte, partícula o fotó que la traspassa ja no té retorn al món exterior. La zona negra al centre del dònut còsmic no és una il·lusió, ni té altra explicació que la que les equacions derivades de la teoria d’Einstein ens donen. Tant per M87 com per SgrA*, les dades no deixen cap mena de dubte. El que passa més enllà de l’horitzó d’esdeveniments necessitarà una nova teoria física, de la qual en tenim algunes peces disgregades aquí i allí, i que conformen un gran trencaclosques que fins ara encara ningú ha aconseguit resoldre.

Finalment, una darrera reflexió que ens deixa aquesta fita, fruit de la col·laboració internacional, és que la nostra galàxia no té res de particular. El cor que la fa bategar és 1.500 vegades més petit i 1.500 vegades menys massiu que el de Messier 87, que no deixa de ser una galàxia de les més normals entre els centenars de milers de milions de galàxies similars en l’Univers conegut. No estem en un lloc privilegiat, però sí que després de milers de milions d’anys d’evolució hem arribat a tenir el privilegi de poder explorar i entendre, encara que sigui parcialment, aquesta meravella. Sens dubte, en aquesta improbable connexió entre nosaltres i el forat negre a l’origen de la Via Làctia, rau el veritable obscur encant de Sagitari A*.