‘Ante el desorden del mundo. Odio, violencia, emancipación’. No és un títol que convidi a l’optimisme, però és la realitat amb què convivim. Sobre ella, i sobre el llibre que així han titulat, en parlarà Rosa Maria Rodríguez Magda

Polarització: és el que sembla definir-nos últimament?
Manuel Cruz, expresident del Senat però sobretot catedràtic de filosofia, i que ha editat el llibre on participo, va trucar a una sèrie d’experts per reflexionar sobre la situació actual, sociològica i filosòfica. I es percep que, sobretot amb les noves tecnologies, la gent es mou en les comunitats de xarxes socials i és l’odi allò que cohesiona la comunitat. 

Era una percepció, però sentir dir-ho a gent que parla amb fonament...
Es percep, sí. Per exemple, la gent, sobretot la més jove, no veu la televisió sinó les seves sèries. Hi ha una mena d’endogàmia que et reafirma en un grup i et reafirma contra d’altres. Ho veiem constantment. Molt en política. 

‘Contres’ específiques? O contra el que caigui?
Allò que et defineix com a grup va contra una llei, contra una moda, contra una acció política. Contra tot allò que ataqui la teva identitat. Els adults fan el mateix que els adolescents: què soc jo? Com em defineixo i davant de què em defineixo. 

‘Lo querían matar los iguales / porque era distinto’. 
Sí, contra l’estranger, contra el migrant. Diria que a Espanya el tema de l’orientació sexual no demarca una posició, som tolerants. Però en l’àmbit  polític sí s’escoren als extrems. L’espai polític abans era de la socialdemocràcia i una dreta centrada, però ara ja  es defineix la identitat cap als extrems. 

I per què?
El centre no té glamur. I la democràcia perd la justificació perquè una democràcia nacional ha de resoldre problemes nacionals. En canvi, ens enfrontem a problemes globals. Així la democràcia nacional cau en el descrèdit. Corrupció política a banda, és clar. 

Un rerefons d’impotència, doncs? 
Com que la democràcia i allò que promet no es compleix, hi ha un ressentiment, una recerca que porta al populisme, als líders carismàtics...

Apocalíptic. 
Aquesta generació jove no viurà millor que els pares. A l’horitzó, però, no hi ha una revolució. Al segle XX semblava que una certa revolució era possible, que anàvem a millor. Ja no ens ho creiem. 

El punt de llum el posen els joves que abanderen la lluita pel planeta?
Aquesta és l’única esperança. 

En parlarà demà a la tarda (19 hores) a l’Ambaixada d’Espanya. 
El llibre se centra a analitzar les noves formes d’odi. Després, les formes de violència actual, com el que passa a França: és simptomàtic. La idea no és meva, però es recorda que el maig del 68 els joves buscaven la utopia i ara ja no. La gent sap que no hi ha una utopia i es revolta perquè pensa que l’única felicitat a què pot aspirar és la jubilació. I robar-li’n dos anys... 

Vist així, ens hi afegim. 
Ara no prendran el Palau d’Hivern, és una violència per desànim, per manca d’expectatives. 

Parlen d’emancipació, al llibre. 
En què consisteix? Per emancipar-se, cal ser individus lliures, autònoms. Però som una societat narcisista, basada en els likes de les xarxes, l’hedonisme de la societat de consum, que ens sadolla momentàniament però ens crea ressentiment. Així res no canviarà. 

Però pensar no està gaire de moda. 
Ho sembla, ho sembla. En un tuit no desenvolupes un argument. I TikTok fins i tot treu espai a Google com a espai de recerca. Però al mateix temps una carrera com Filosofia està pujant tremendament en nombre d’alumnes. Potser la gent hi busca un sentit. 

Als prestatges de les llibreries triomfen els estoics. 
Hi ha un retorn a la filosofia clàssica. Els estoics, dius, com una manera no sols d’enfrontar-se a la fatalitat, sinó de saber viure. Per això crec que davant d’aquesta apocalipsi, de pensar que no hi ha sortida, confio que s’obri camí la raó i desaparegui tot allò que ens anul·la socialment, moralment, cal aquesta tornada a la raó i a la crítica.