Lucy i els troians

El dissabte 16 d’octubre es va enlairar, des de Cap Canaveral, un coet Atlas-V que transportava al seu capdamunt la darrera sonda de la NASA, anomenada Lucy. La seva missió dels pròxims 12 anys és explorar nous mons i noves civilitzacions... ah no, perdó, això era la missió de la nau Enterprise de Star Trek... bromes a part, la seva missió sí que és la d’explorar nous mons, en concret uns grans desconeguts del nostre sistema solar, els asteroides troians de Júpiter.
Què són aquests asteroides i per què s’anomenen troians? Per respondre –parcialment– a aquesta pregunta ens hem de remuntar al 1772 quan l’astrònom i matemàtic francoitalià Joseph Louis Lagrange va publicar les seves solucions al problema de tres cossos on demostrava l’existència de cinc punts on un tercer cos podia semblar en posició fixa respecte a dos altres cossos en moviment. En particular per un planeta voltant un estel com el nostre Sol, dos solucions anomenades L4 i L5 comparteixen la mateixa òrbita, 60º per davant i 60º pel darrere respectivament de la posició del planeta.
Aquestes posicions van despertar l’interès de la comunitat astronòmica que va cercar-hi algun objecte que pogués acompanyar els diversos planetes del nostre sistema solar en el seu recorregut orbital. No va ser fins més d’un segle després, el 1906, quan l’astrònom alemany, pioner de l’astrofotografia, Max Wolf, va descobrir, des de l’observatori de Heidelberg, el primer dels asteroides posicionats en el punt L4 de l’òrbita de Júpiter i que, per suggeriment del seu col·lega austríac Johan Palisa, va anomenar Aquil·les, en honor al mitològic heroi grec que va combatre en la guerra de Troia. Poc després August Kopff va descobrir Pàtrocle al punt L5 i Hèctor novament al punt L4.
Només va ser l’inici d’un reguitzell de descobertes d’asteroides, que seguint el suggeriment de Palisa, van ser anomenats segons els protagonistes de la guerra de Troia i per això el nom de troians. La convenció que es va adoptar va ser anomenar els del punt L4, per davant de Júpiter, com a herois del camp grec i els de L5, per darrere de Júpiter, com a herois del camp troià. Tot i que els 3 primers no van seguir aquesta regla i tant Pàtrocle com Hèctor són espies infiltrats en el camp equivocat. Avui coneixem uns 8.000 troians repartits entre les dues posicions, però s’estima que el seu nombre podria ser pròxim a 1 milió d’asteroides més grans d’un quilòmetre. Hèctor és el més gran de tots amb els seus 225 km de diàmetre, seguit per Pàtrocle amb 140 km. En total hi podria haver tants troians acompanyant Júpiter com objectes en el famós cinturó d’asteroides situat entre les òrbites de Mart i el mateix Júpiter.
El seu origen i com han arribat a instal·lar-se en la posició on es troben resta encara un misteri. Capturats per Júpiter durant la seva formació, restes d’un planeta que no es va acabar de formar, objectes provinents de l’exterior del sistema solar i caçats al vol per la gravetat del planeta gegant... les hipòtesis resten obertes. El que si sabem és que es tracta d’objectes molt antics, segurament primigenis, i doncs valuosos fòssils de com era el nostre sistema solar en el moment de la seva formació.
Intentarà treure’n l’aigua clara la sonda Lucy, en aproximar-se a diversos d’aquests troians, acabant per un sobrevol de Pàtrocle el 2033. La missió, anomenada en honor al nom del fòssil d’homínid més antic descobert el 1974 per Yves Coppens, Maurice Caleb i Donald Johanson a Etiòpia, és gairebé una missió d’astroarqueologia, que vol entendre el nostre passat per millor preveure el nostre futur i determinar, a més a més, quin pot ser el perill que aquests enormes rocs podrien suposar per la humanitat. Però això ja és part d’un pròxim episodi de la guerra de Troia astronòmica.