A l’ull de l’huracà

Poques vegades (o més aviat masses i tot?) un personatget de tan escassa transcendència social, cosa diferent de la visibilitat, aconsegueix aixecar una polseguera de polèmica de tal envergadura. Cert que gràcies a la mediació de veus amb molta incidència en la graella televisiva sortides de boques previsiblement més grans que els cervells que les guien. Però en resum, es pregunten perplexes les vetustes generacions a qui han de lletrejar amb cura Twitch.tv, qui és aquest El Rubius, il·lustre nou veí a causa de qui els cels podrien desplomar-se sobre els nostres caps?

A Rubén Doblas Gundersen, que tal és el seu nom cristià, el perfilen els mitjans espanyols que tant s’han interessat en ell durant la setmana passada, com un jove nascut a la localitat malaguenya de Mijas el 1990, fill de pare espanyol i mare noruega. Entre els dos països va viure la seva infantesa fins que amb setze anys es va establir a Espanya. Com qualsevol mil·lennial que es preï, l’interès i les habilitats per a videojocs i adlàters es va manifestar ben aviat i la seva formació va quedar encarrilada cap a l’Animació i el Modelat 3D, mentre que allà cap al 2006 començava a pujar els primers vídeos a YouTube.

Ara bé, aquesta és la història de milions de joves arreu del món que no han aconseguit ni aconseguiran mai enfilar-se en aquest Olimp virtual. Quin és el mèrit, doncs, del molt pròsper futur resident al Principat? Difícil de dir, precisen fins i tot entre els seus seguidors: ni és que sigui un jugador destacable (“perquè ens entengueu, no és com veure Messi al camp, sinó més aviat algú de segona regional”, precisen) i tampoc és que els seus comentaris siguin particularment interessants ni el seu humor superi els límits de la simplicitat (el cacaculopedopis, ens tornen a precisar). Aleshores? Dues circumstàncies van confluir en el seu enfilar-se per les llistes de youtubers més seguits. Una, fàcilment mesurable: va ser un dels primers a descobrir aquesta gallina dels ous daurats. La segona, etèria: “doncs que El Rubius és El Rubius”. Un argument que il·lumina escassament la ignorància que ens acompanya. “És ell, no fa res d’especial, però ho fa a la seva manera, amb més o menys gràcia.” Deu ser allò que en altres àmbits anomenaríem carisma. De totes maneres, fins i tot en aquesta evanescent qualitat reconeixen els nostres informants que influeix la primera de les circumstàncies anteriorment exposades: dit d’una altra manera, “si hagués començat ara mateix no es menjaria un rosco”.

El 2011 la seva trajectòria va fer un salt endavant, en engegar el canal elrubiusOMG, on provava i comentava nous jocs. Gràcies a aquest art de ser ell va sumar seguidors (diuen les cròniques que el 2013 ja tenia un milió i avui els ha multiplicat per vuit) i el seu univers mediàtic es va expandir quan el 2014 Santiago Segura li va oferir una aparició a Torrente 5.

En el cas dels youtubers, ja saben, la popularitat és or. Literalment: els editors es tornen bojos perquè escriguin llibres (el cas que ens ocupa fins i tot protagonitza sèrie d’animació a Movistar, sense gaire fortuna, sembla ser) i les marques de qualsevol article previsiblement atractiu per al jovent perquè les publicitin. Així és com arriba als quatre milions anuals embutxacats i sostrets a les afilades urpes de la Hisenda espanyola que li calculen. Així, i gràcies al seu olfacte per detectar noves fonts dineràries, com Twicht.tv, on els subscriptors paguen per posicionar els seus missatges. “És evident també que és algú amb constància” en la seva activitat i flaire per als negocis, matisen els nostres interlocutors, perquè de somiatruites esperant fer-se d’or a les xarxes n’hi ha tants com còdols de riu. Molts són els cridats però pocs els escollits.

Doncs aquest ve a ser el personatge que ha fet córrer rius de tinta a la premsa més hipotèticament seriosa, que ha estat emprat com a arma política, que ha servit per qüestionar afers tan crucials com la política sanitària, les relacions entre estats i posar damunt el tauler els models impositius. Són els temps que corren.