Comença a sentir-se la flaire de Sant Jordi i, és clar, plovisquegen llibres. Belén Montero presenta demà, a les set de la tarda a la seu d’Andbank, ‘La dosis’, nova entrega d’una sèrie en clau de thriller

Una trilogia?
De fet, no. Es tracta d’una sèrie, Cloacas de lujo, on escric sobre els temes foscos, amagats, de la societat. El caso Ciro era sobre el tràfic d’òrgans, amb una subtrama amorosa, sí, entre el detectiu i la hacker, que continua a La dosis, que de fet són dos volums, per això pensàveu en la trilogia. 

Aquesta tracta de...?
Un nou cas que investiguen al voltant d’uns laboratoris molt prestigiosos i, en el marc d’unes proves, hi ha unes morts estranyes. 

Per què temes tan cruents, com el tràfic d’òrgans, que fa cangueli?
Des de petita m’havia preguntat què passava amb aquella gent que desapareix i no se’n sap mai més res. 

Home! Veia el ‘¿Quién sabe dónde?’ o era massa jove?
Justament, justament. El recordo perfectament. Ja em feia barrinar el cap. 

I aquesta desconfiança envers les farmacèutiques? 
Bé, perquè penso que en els estudis que fan pot haver-hi certes trames ocultes, coses que mai no surten a la llum. Ara bé, insisteixo, tot el que escric és ficció, imaginació pura. Ara, a vegades la realitat supera la ficció. 

Tot i així, caldrà documentar-se...
I tant! És primordial. Vull fer històries que siguin versemblants. És el que jo vull com a lectora. 

I com documentar-se sobre coses que estan per definició ocultes?
Costa moltíssim. Hi havia gent que m’explicava coses. Per exemple, algú que havia viatjat a determinat país on se sap que la gent per sobreviure ven els seus òrgans. Ara ja tinc l’ajuda de la intel·ligència artificial, que m’ho ha facilitat bastant. 

M’està recordant Henning Mankell, que també escrivia novel·la policíaca amb aquests rerefons.
Sí? Doncs no el conec, però m’interessarà llegir-lo. 

Un dels grans. Tornant al seu...
És una trama on hi ha assassinats, com deia, al voltant d’un fàrmac. Tot és imaginació i el que he anat documentant per internet, com deia, no em baso en res que hagi passat. He utilitzat bastant el ChatGPT, però és una eina bastant limitada, perquè arriba un moment que diu que ja no pot respondre certes preguntes. 

Ve al cap la pandèmia que vam passar, tota la desconfiança que va generar en alguns. Marc?
No, no, en absolut. És un relat que ja tenia al cap fa molt de temps i, de fet, el medicament és per tractar la disfunció erèctil... així que res a veure. 

Ah! Dit així s’entén. 
La novel·la ja comença amb una escena molt bèstia. 

L’objectiu del thriller és tenir-nos ben enganxats: molt difícil? Qüestió de tècnica?
Diria que a mi m’agrada fer-ho, jo ho veig fàcil. Sense cap tècnica estudiada, em surt natural, no sabria dir. Ja fa molts anys que escric, encara que no hagi publicat fins al 2020. Però no sé, a les meves novel·les hi ha suspens, intriga, vull mantenir el lector amb ganes de més. Com ho faig? Em surt. 

La trama, per cert, no la ubica a Andorra. 
No, entre Andalusia, d’on vinc, i Bilbao. Per res en particular. Però sí que esmento Andorra. A la que estic acabant ara tampoc en serà l’escenari, però la següent sí que apareixerà més. 

Viu aquí des de fa molts anys, és malaguenya. 
Sí, sí, vaig venir de vacances, a visitar una germana que ja hi vivia, i m’hi vaig quedar, ja porto quasi trenta. És un país que m’encanta, que defenso a mort, sobretot ara que soc mare: la tranquil·litat que em dona és impagable. 

S’ha muntat una editorial. Només per a les seves obres?
En principi, sí. Però és cert que se m’han atansat autors a qui els interessaria que els publiqués. No és una cosa que tingui al cap a curt termini. Però tampoc no em tanco en banda.