“M’agrada desafiar-me fins a l’extrem”

Fitness, culturisme natural. 
Tinc una vida normal: la feina, el meu home i un fill adolescent... Però aquest món del fitness m’encanta. Vaig conèixer l’Associació Espanyola de Culturisme Natural i em va cridar l’atenció. Feia anys que anava al gimnàs, em cuidava, vigilava l’alimentació, però no tenia una meta, un objectiu clar. 

Ara sí. 
Vaig entrar en contacte amb el meu coach en línia, em porta des del Brasil, em marca la dieta i entrenament i em va animar a preparar-me per competir. 

I?
Ara, el 21 de maig passat, vaig anar a Madrid a competir. Vaig tenir molts bons resultats en dues categories: en biquini màster vaig quedar segona entre quinze noies i en biquini talla baixa, tercera d’entre una vintena. 

Felicitats!
També em van seleccionar per a una prova internacional que se celebrarà a València l’11 de juny. No m’ho podia creure! Estic contentíssim. La primera competició i no m’ho esperava. Jo ho dono tot mentre em preparo, porto casa meva, treballo fora... 

Déu n’hi do, trobar el temps. 
L’aconsegueixo i és molt gratificant. Tinc la sort que la feina és de tres de la tarda a onze de la nit i això em deixa els matins lliures per entrenar. 

De totes maneres...
Sí, sí, és un sacrifici, un esforç, així que em sento molt recompensada poder portar medalles cap a Andorra. Les companyes a la competició em deien la noia brasilera d’Andorra.  

Per cert, biquini màster i talla baixa?
La primera categoria és per a majors de 35 anys. La segona, per a les d’1,50 a 1,60 metres d’alçada, les més baixetes. Jo faig 1,53.

Ja som dues! Al pot petit...
Sí, sí. Estic contentíssima. Vull continuar endavant. En aquest esport m’he descobert moltíssim com a persona: et portes a l’extrem, tant el físic com la ment, perquè molta part del treball és mental. Quan arribes a la part final de la preparació és molt dura. És una pena que sigui un esport poc reconegut. 

Culturisme natural?
Sense ficar-nos cap mena de substància al cos, cap hormona, aquestes coses. Només treballem el físic amb allò que mengem i l’entrenament, has d’estar neta. La federació et fa proves contínuament. Si et dopes et fan fora. 

Una alimentació poc apetitosa. 
Sí, ja. Tot molt ben pesat, cinc o sis àpats al dia, molta aigua... T’ha d’agradar molt aquest món per continuar. 

Què li agrada d’ell?
M’agrada desafiar-me a mi fins a l’extrem. Veure el canvi en el dia a dia. Anar més enllà d’on pensaves. Hi ha gent que té al cap que no pot fer i sí, sí que pots fer allò que vulguis. Si tens una meta, un objectiu, pots fer-ho. Això m’agrada. 

El seu home i el fill es fan una pizza mentre veuen un partit...
No, jo no. Només si el preparador m’ho autoritza. Ara, el dia que vaig poder, plorava d’emoció i tot. 

Què li diuen ells?
Mira, en principi el meu home no em donava massa crèdit, em deia que estic un pèl boja. Ara, amb els resultats al campionat ja ha canviat d’idea. El meu fill sí que apostava molt per la seva mare, diu que tinc molta força de voluntat i puc amb tot el que em proposi.     

Quina edat té el seu fill?
Dotze anys. Està molt orgullós i ja diu “vull ser com tu”, però li dic que ha de tenir paciència, que és molt aviat per començar, i ho entén perfectament.   

S’hi veu, molts anys?
Sí, sí. Veig gent amb setanta anys que practiquen i estan fantàstics. 

Ens ho recomana?
Si vols un canvi radical de vida, sí. És un estil de vida molt maco, però només si el practiques perquè t’agrada de debò, no pot ser una obligació.