“Soc més de sumar que de restar, de multiplicar que de dividir”. Robert Lizarte assumeix la presidència de la junta de Velles Cases: “Ja em tocava començar a donar a la societat”. L’encampadà vol preservar el país “real”

No hi ha gaire gent que, posats a viatjar, opti per recòndits racons de Wyoming. Què hi ha d’interessant a Wyoming? “És que jo vull veure la realitat dels països que visito”. Així que prefereix deixar-se sorprendre per l’aridesa del menys poblat dels Estats Units que sumar-se a les masses de turistes que recorren la Cinquena Avinguda. Robert Lizarte (Encamp,   1979) s’ha passat vint anys mostrant l’Andorra real als visitants. Més encara: des de ben xicotet que s’ha dedicat a descopir-la ell mateix, des que es va començar a enfilar als campanars amb el Doro, des que va començar a perseguir els dos Peres que avui troba a faltar, Canturri i Cavero, amb preguntes sope el passat del país que trepitja. En la preservació d’aquest passat, millor dit, del patrimoni que n’és testimoni, continuarà treballant ara com a president de la junta de Velles Cases. “Amb tarannà de diàleg i voluntat de sumar, de fer país”, diu. Paio de tarannà tranquil,  “poques vegades ningú m’ha vist emprenyat, em costa; ara, si m’he d’enfadar, m’enfado”. 

Lizarte és fill de la Mosquera. “Un dels pobles d’Encamp”, precisa. De la Mosquera i d’una d’aquelles famílies que van recalar al país als seixanta. Els avis paterns van venir d’Almeria i el pare, l’Adolfo, ja va créixer a Encamp, on de gran engegaria empresa de construcció. La mare, que va arribar des d’Almeria sola i ben petita, per viure amb un tiet ja instal·lat al país, es convertiria en la persona que durant molt de temps ha tallat el bacallà a Encamp. Literalment, perquè la Geni era peixatera. La poma, que ho sàpiguen, és d’en Robert mateix. Ell defineix al nen que va ser com una rateta de biblioteca. No que no li agradés jugar al futbol i fer el capa pel carrer quan tocava, però si algú el convidava a fer una xocolata a casa i escoltar les històries dels padrins, no es feia pregar. De les que més empremta li van deixar, no cal jurar-ho, la del darrer ajusticiament, explicat per aquells que el van presenciar. “A la canalla li agraden les històries tètriques, i aquesta, explicada amb pèls i senyals...”

Després de passar-se el temps rere les passes d’en Teodor Torres,  protagonitzant expedicions per escales secretes i prohibides, no és gens estrany que sigui una de les dues úniques persones que avui coneixen l’ofici de campaner a les valls. L’altre és el net del Doro. Tampoc no és gens estrany que encara amb deu anys, quan cursava tercer d’EGB, s’empesqués el Grup de petits arqueòlegs d’Encamp. “Als vuitanta al poble tampoc no és que hi hagués gaire cosa a fer, a banda de les batalles a cops de pedra”. Pujar fins a les Bons, aconseguir que mossèn Josep els opís les portes de Sant Romà, era com endinsar-se en un conte medieval. 

Després de passar per les aules de l’Escola espanyola primer i del Sant Ermengol després, li va arribar el moment de marxar cap a la universitat. “Però vaig decidir fer primer un any sabàtic... que es va acabar convertint en 22 anys”. Va guanyar plaça al Comú i es va instal·lar a Casa Cristo. Vint-i-dos anys de conèixer Andorra ben a fons gràcies que gent com Canturri i Cavero (com els troba a faltar, es dol) li van opir de bat a bat les portes del coneixement. “Ells van opir camí i la resta, ara, els seguim”. Amb entitats com Velles Cases o com el Col·lectiu Simeon de Guinda, dues de les empreses en què s’ha ficat Lizarte. Que, ara sí, ha decidit donar per acabat l’any sabàtic, i s’ha convertit en universitari a les aules virtuals de la UOC. 

Per estimar una cosa l’has de conèixer, defensa. Pot fer més això que ser de casa des de fa vuit generacions. Per això continuarà oferint-se a ensenyar el patrimoni a propis i estranys: “Oi que molts de nosaltres no sabem que l’únic Sant Jordi que hi ha al país està a Canillo?”