Manolo Ferrer, artista del vidre: “Em van demanar una obra i em vaig plantar a la galeria”

Havia treballat tota la vida a la banca, fa tres anys el van prejubilar, es va consagrar a la seva passió i a finals de mes exposa al Soho de Nova York. Ferrer és la prova vivent que mai és tard per començar de nou. Ell ho va fer als 55.

Si li dic vitraller...
Millor artista del vidre, perquè sí que faig vitralls, emplomades i Tiffany, però el meu camp són els quadres de llum.

Perdoni, però, ‘quadres de llum’!?
Paisatges en 3D fets íntegrament en vidre. Parteixo d’una fotografia, una aquarel·la, un guaix o un oli que em serveix de base per traspassar-lo després al vidre.

I com es fa això?
Sobre l’esbós que fa de model col·loco una placa de vidre transparent. Primer cobreixo les formes més grans i aquesta primera base la fornejo durant tot un dia a 850º. En surt una placa amb les dues capes fusionades que s’ha de deixar refredar, i a sobre hi vaig afegint els detalls amb vidres de diferents colors i mides, des d’un gra d’arròs fins a un cigró. I de nou al forn.

No fa trampetes? Tot de vidre?
Absolutament tot. Ni esmalt ni pintura. Vidre i només vidre.

Què hi fa un bancari posat a artista del vidre, doncs?
El banc va ser la meva professió tota la vida. El vidre, la meva vocació des de fa vint anys. I quan fa tres em van prejubilar vaig veure el cel obert.

On ho va aprendre?
Les tècniques bàsiques amb Maite Estévez, al taller d’Escaldes. Els quadres de llum, el 2011, que vaig passar-lo a Florència. En vaig aprendre la tècnica amb Miriam de Fiori, referència mundial del paisatge de vidre en 3D.

Per què no havíem sentit mai a parlar de vostè?
Perquè fins ara m’hi havia dedicat per pura afició. Sí que he venut alguna obra a clients del país, però no havia exposat mai en públic, i la primera vegada que ho faré serà... a Nova York! 

I com es produeix aquest miracle?
Vaig enviar fotos de la meva feina a la galeria Agora, al costat del Soho. S’hi van interessar. No entenien la tècnica i em van demanar que els enviés una obra. Així que en vaig posar tres en una maleta i m’hi vaig plantar. Això devia ser al novembre. Al gener ja m’havien fitxat i el 24 inaugurem.

Què hi exposarà?
Sobretot paisatges, la meva especialitat. Engolasters, el camí de les Pardines, algun del Pallars i altres de Formentera, que és una de les meves fonts d’inspiració.

Mides?
Aquests són petitets, entre 25 i 35 centímetres de llarg. Però en tinc de monumentals. He construït un absis de Sant Climent en 3D, amb el pantocràtor, els serafins i tot, de proporcions considerables: fa 7 per 4 metres, i a dintre hi caben perfectament una vintena de persones.

On ho té, això?
Al taller. Portar-ho a Nova York era inviable.

D’on li va venir la fal·lera del vidre?
De la forma més prosaica. Sempre m’havia agradat l’escultura. Se’m donava prou bé i mentre treballava al banc vaig fer tres cursos de belles arts. I un dia, a la fira Construmat, fixa’t, vaig topar-me una dona que feia una làmpada Tiffany. Va ser una revelació.

No n’he conegut gaires, com vostè.
És que l’ofici està desapareixent, a Europa en general i a la península en particular cada vegada és més difícil trobar un artesà capaç de fer vidrieres emplomades. No et dic res paisatges en 3D. Som quatre gats.

En què treballa, ara?
Una sèrie de barquets, com els de paper però en vidre. M’ho va inspirar un cubà que vaig conèixer als EUA. Hi havia arribat de forma clandestina, és clar, a bord d’una Zodiac. No sabia nedar, li van donar una armilla salvavides i cap al charco. El bitllet li va costar 3.500 dòlars!

Això no quedarà aquí, sospito.
Crec que no. Estic en tractes amb Open Arms per fer-ne una subhasta benèfica.