La cita és aquest vespre a La Fada, com cada últim dijous de mes, i, si els agrada, dissabte a cal Plandolit, sota l’atenta mirada de Pau-Xavier: màgia per a tota la família. Cartomàgia, de fet, perquè a ell el que el motiven són les cartes.

Això d’endevinar quina carta de la baralla he triat està una mica vist, oi?
És justament el que jo no faig. No hi tinc res en contra, però és que no soc mentalista, no em dedico a endevinar. Puc fer viatges amb cartes, girar-ne una sense tocar la baralla, canvis de color, transposicions... qualsevol cosa menys endevinar una carta.

Esperi, esperi. Què és una transposició? Sona quasi metafísic.
Consisteix a intercanviar el lloc de dos objectes.  Per exemple, a l’esquerra hi deixo l’as de cors i a la dreta, l’as de piques, i amb un gest màgic els canvio de lloc. Ja tens una transposició.

La tecnologia, mòbils, iPads, no li interessa?
En aquest sentit soc un clàssic, em sembla que quan hi poses tecnologia pel mig és fàcil acabar pensant que hi ha truc, trampa. 

Veig que fins i tot Borràs ha tret una caixa de tecnomàgia!
Mira, sempre vaig voler una caixa de Magia Borrás i mai no me la van comprar. I com a venjança, em vaig fer mag. Però si un nen o una nena vol aprendre a fer màgia, el que recomano és que llegeixi llibres.

I per començar?
Cartomagia Fundamental, de Vincente Canuto i Esto es Magia, d’Alfonso Moliné.

Com va començar, vostè?
Culpa del meu germà. Un dia em va fer agafar una carta. Va obrir la baralla com si fos un mòbil d’aquells amb tapa, se’l posa a l’orella i fa: “Aha! Aha”, com si escoltés l’altaveu. “La teva carta era el 10 d’espases”. I ho era. 

Vostè els explica, els seus trucs?
S’hi ha de tenir un interès legítim, és a dir, un interès real a aprendre a fer màgia, no a descobrir com funciona el truc. 

On s’aprèn, això?
Primer de tot, llegint, com t’he dit. Després a Barcelona ja em vaig fer soci de la Societat espanyola d’il·lusionisme, on coneixes altres mags i hi comparteixes trucs.  I tant a Barcelona com sobretot a Madrid hi ha grans escoles de màgia.

Es pot viure, d’aquest ofici?
De moment, la màgia em dona per sobreviure.

Rere un truc, quantes hores d’entrenament hi ha?
Hi dedico unes quantes hores diàries, i no tot és practicar. Bona part de la feina consisteix a llegir: hi ha dies que no toco la baralla.

Quina baralla fa servir?
Una Bycicle de pòquer, la bàsica. Les cartes són elegants, llisquen molt bé...  En veureu d’exposades a Abracadabra.

La màgia amb coloms, conills i altres bèsties, li interessa?
Soc vegà, així que no toco ni tocaré la màgia amb animals. Tampoc ho prohibiria, però es poden fer tantes coses, sense haver de molestar-los.

Escolti, amb la seva dèria per les cartes, no li agradaria ser crupier?
No seria gaire edificant tenir el mag que un moment abans potser has vist a l’escenari fent trucs amb una baralla repartint cartes a la sala de joc.

Tamariz o el Mag Andreu?
Tamariz, que potser no és el millor del món, però ha sigut el gran renovador de la màgia espanyola.

David Copperfield o el Mago Pop?
Copperfield va marcar època, va ser un pioner. El Mago Pop és boníssim en el que fa. I la prova és que omple cada dia les dues funcions.

Canillo no ha recuperat el Festival de màgia. I la Temporada de teatre no ha portat mai màgia. Els tenen mania, als mags?
Els ho hauries de demanar a ells. Però és una llàstima, i per això estic intentant aixecar-ne un pel meu compte. A veure.