Avui els restauradors celebren el seu dia. Els professionals, però també els aficionats. Com els alumnes de Mireia Garcia a La Capsa Espai de Creació.

Li interessava aprendre a restaurar objectes.
El pare tenia una màquina de cosir d’aquestes antigues al garatge i em va dir, si la vols te l’emportes o la llençarem. Era l’any passat. Necessitava ajuda, així que vaig buscar unes classes.

I era el primer cop?
Sí. També tenia una cuina de ferro de la padrina. Ho havia intentat però no sabia com i com que pesa molt tampoc la podia portar enlloc.

A la foto surt amb una guitarra.
Sí, és clar, comences amb un objecte i se n’hi van afegint. A banda, com que la màquina de cosir és un procés llarg, te’n canses i vas canviant. La guitarra del pare tenia un foradot de tres centímetres. Home, no queda com si l’hagués fet un lutier... però per tocar a casa.

És a dir, que pica el cuc i després enganxa.
Sí, la veritat és que enganxa. I com que vas passant d’una cosa a l’altra... També he decorat una safata, amb tècnica décapé, o he fet algun transfer.

Veiem que hi ha vocabulari ben específic.
El décapé suposa pintar l’objecte de blanc i després una capa de cera i a sobre, una de color lila que quan la grates dona un aspecte com antic. I amb transfer vaig fer una tassa amb la foto dels tres germans quan érem petits que vam regalar a la mare per Nadal. Queda molt maco i és un regal personal.

Per què l’ha enganxat?
Tenies coses en un estat deplorable però que potser aprecies, i veus com es van arreglant, dona satisfacció fer les coses per un mateix, cosa que ara no fem gaire. És tornar a aquelles feines manuals de les quals havíem perdut el coneixement i l’habilitat.

Permet mantenir el llegat.
És clar. Quan la padrina va marxar, per exemple, la cuina va quedar allà en un racó, deteriorant-se. Així li dones valor, dones valor als records.

I els que suspeníem les manualitats al ‘col·le’?
No, és senzill, són tècniques senzilles, només te les han d’explicar. Jo també suspenia les manualitats. M’agrada però no soc gaire hàbil... així que no cal res especial.

Ah! Això ja anima.
Home! No quedarà igual si ho faig jo que si ho fa la mestra, és clar. Però si no queda bé sempre pots retocar-ho.

Deu caldre paciència.
No. Penso que les que han de tenir paciència són les restauradores professionals. Però no jo, que ho faig com a afició. És relaxant, i mires què fan les companyes, t’entretens.

De la paciència de la seva mestra i companyes en dono fe: les he vist netejar un retaule amb un raspallet.
Sí, sí. Em consta. Elles s’hi estan mesos amb un objecte de valor. Allí sí que necessiten paciència. Jo no. I paciència amb nosaltres. I tenen solucions per a tot, sempre hi ha un plan B.

Així, ‘enganxada’, el repte deu ser trobar peces per restaurar.  
Bé, sempre n’hi ha: la família o amics te’n porten. O penso que aniré per botigues de segona mà, pels Encants...  

Segur que el que no gosaria és posar-se amb un retaule com la senyora aquella de l’‘Ecce Homo’ de Borja.
No, no, no, per descomptat que no. Jo em dedico a les peces sense valor. Cadascú ha de tenir els seus límits i les coses importants, per als professionals. Com en tot a la vida.