Poeta i autora de dues novel·les. Al juny, publica la segona, ‘Tiempo perdido’, que tracta de donar resposta als conflictes de la protagonista.

Aquest segon llibre, continua la revelació del personatge principal de la primera novel·la, ‘La Ciudad que me estremeció’?
Sí, en aquest segon volum se segueix profunditzant en els sentiments de la protagonista. Volia que els fets tinguessin lloc més enllà del personatge. Per aquesta raó vaig optar per repetir la mateixa estructura que en el primer relat. Per això no hi ha espais nous. Conté, igual que la primera novel·la, tres capítols principals on apareixen les mateixes ciutats, dos espais ficticis i... Lisboa! Aquest últim és important, ja que la protagonista se sent molt identificada amb la seva història. 

És la trama amorosa fonamental a la novel·la? 
No és que giri al voltant de l’amor pròpiament dit. Es toquen els anys de maduresa de la protagonista i, per consegüent, sí que es recorden els moments més bonics de la seva vida. La seva parella és un personatge secundari que veiem per primer cop al final de la primera, i que agafa un rol rellevant a la segona. Influirà en la decisió de la María, que és la protagonista, d’anar a viure junts a Lisboa. És una història d’amor, sí, però no només de parella, sinó també d’amor propi, cap a la família i cap als amics.

A quin tipus de conflictes es veu sotmesa María?
A la primera novel·la li succeeixen una sèrie de contratemps personals i emocionals d’allò més quotidians. En aquell cas ella no els va escollir, simplement li passen i tracta d’evitar-los per poder portar la vida que vol. En canvi, a la segona el que fa és treure’s de sobre els conflictes interns, els afronta de cara, per poder trobar així motius per viure! Té aquesta part d’autosuperació en la qual la protagonista posa nom a tots els seus temors, de manera que el lector els podrà conèixer d’una forma més profunda. 

La protagonista acaba trobant el lloc que tant busca?
María acaba descobrint a la primera novel·la que Lisboa és casa seva, és l’indret del món amb el qual se sent identificada! A Tiempo perdido la protagonista troba a faltar altres llocs que ja havia visitat anteriorment però que sap que ha de deixar enrere per trobar el seu veritable entorn. D’igual forma passa amb els diferents personatges que coneix. L’únic que diferencia el segon llibre del primer és que María emprèn un viatge en direcció contrària: Lisboa és ara l’inici, i la ciutat d’El Bohío, el destí. No és una continuació de l’anterior, sinó el seu complement.

Per quina raó va posar-li el seu nom a la protagonista? 
Vaig escollir María perquè és un nom molt genèric, no perquè fos el meu. De fet, la gent sempre pensa que la novel·la és autobiogràfica, quan en realitat no ho és. No és el meu alter ego, però María sí que presenta molts aspectes afins a mi. I no només trets meus, sinó també d’amigues meves i de familiars! La defineixo com una dona del nostre temps. Qualsevol lectora es pot sentir molt identificada amb la seva figura! Li vaig posar un nom comú perquè evoca el prototip d’una persona estàndard. 

A què fa referència el ‘temps perdut’ que dona nom a la novel·la?
El títol es deu a un doble joc entre el que pensa la protagonista i el que creu el lector que està succeint. María pensa en certs moments que està perdent el temps, ja que no arriba a complir determinats objectius o creu que hi ha certa gent que no mereix la seva atenció. Tanmateix, el lector sap que no està malgastant el temps, perquè cada acció la porta un pas més a prop de trobar la identitat que tant busca. 

Per últim, a part de la poesia cultiva algun altre gènere literari? 
Sí! La meva evolució com a escriptora es va iniciar amb la poesia, però també redactant contes literaris.