Artista i pintora canària especialitzada en l’art abstracte. Ha viscut a Argentina, a França, a Brasil i també a Madrid. Durant tota aquesta setmana exposa una mostra anomenada ‘Colors i formes’ al Museu de la Moto de Canillo.

Primer de tot, què és el que més li crida l’atenció de l’art abstracte?
El que més m’impacta del món abstracte és el que pots arribar a demostrar o sentir amb les diferents formes i colors. La força del quadre ve pels colors, però sobretot hi ha d’haver un equilibri. Mai sé el que pintaré. Esbosso primer en un full la meva idea, i si tinc clar que el disseny m’agrada, desprès el plasmo a la tela o al llenç. L’estat d’ànim influeix, però als meus quadres hi ha d’haver color! És un aspecte important.
 
Quan va començar a pintar els primers quadres?
Fa molt de temps! Vaig iniciar-me de molt jove en la pintura, amb 6 o 7 anys. Dibuixava figuretes en uns petits papers que acabava regalant o venent per uns centaus. Però em vaig casar i tenia una altra professió. No va ser fins l’any 1978, quan estava vivint a Buenos Aires, que vaig començar a exhibir els meus dibuixos en uns restaurants molt bonics de la capital argentina. A més, em vaig instruir en acadèmies i cursos de ceràmica perquè em despertava un gran interès. Encara guardo molts d’aquells records. No obstant això, el que més em fascinava era fer servir el pinzell sobre el llenç. 
 
Una rodamon enamorada de l’art. 
Vaig començar traçant paisatges, però aviat me’n vaig cansar. Sentia que aquelles il·lustracions no representaven el que jo volia expressar. Així, me’n vaig anar a viure a Brasil, on m’hi vaig establir quasi deu anys. Em vaig formar tres anys en una escola d’art a Santo Amaro, a la ciutat de São Paulo. Durant aquell període vaig pintar molt, i anys més tard em vaig traslladar a França, on he tingut cinc fills. M’he dedicat a cuidar-los, alhora que feia una mica de pintura. Fa uns quatre anys vaig reprendre l’activitat artística i ara pinto cada dia. M’ajuda molt a evadir-me.  
 
Embadalida per la calor brasilera. 
La pintura exòtica del Brasil em va marcar. Les escultures i el seu patrimoni, com el Crist Redemptor, són impressionants. Em va contagiar l’ambient i l’alegria que es palpava en la seva gent noble. De fet, conec una gran quantitat de pintors allà, alguns dels quals han mort. Vaig viure al Brasil una de les etapes més maques de la meva vida. A més, de petita també vaig residir a Madrid. 
 
De quantes obres es compon la mostra que ha portat al Principat?
El Museu de la Moto de Canillo alberga ara 18 dels meus quadres; uns són grans i altres més petits. Alguns estan inspirats en l’estil d’un dels meus referents, com Kandinski. Tanmateix, creo els meus propis personatges i deixo a cadascú que imagini el que són. Hi ha formes més evidents, però n’hi ha altres que no ho són tant! El que pretenc amb aquesta exposició, així com amb la resta d’iniciatives, és donar-me a conèixer, no viure del meu art. Vull donar un gran agraïment a tota la gent de Canillo, així com al Principat en general, pel bon tracte i per la calorosa acollida.
 
En quines ciutats o localitats franceses ha exhibit el seu art?
Precisament en aquests moments tinc algunes obres exposades a Saint-Sulpice-la-Pointe, al costat de Tolosa. De fet, aquesta mostra estarà vigent allà fins al proper 12 d’octubre. Al petit poble on visc, d’uns sis mil habitants, fa quatre anys seguits que exposo els meus quadres. També a la ciutat de Castres, un indret preciós, a les localitats d’Albi i Revel, i al castell de Saint-Félix-Lauragais. A Saint-Étienne també hi vaig ser perquè volíem exhibir-hi les meves obres. Les pròximes exposicions les faré a Espanya, concretament a Madrid i a Sitges. 
 
Diu que els colors són significatius.
  Em baso en els quatre colors primaris. A partir d’aquí, m’agrada barrejar i inventar noves tonalitats. Però sobretot hi ha d’haver un color dominant, que ha de ser un dels quatre principals. Sempre predomina un en particular, dos com a molt. El vermell és un dels meus favorits, perquè denota la força. Per contra, el gris és un color que no faig servir mai. El més important és crear una harmonia.     
 
Finalment, la perspectiva importa?
Sempre dic que cal mirar l’obra des de ben enrere; és diferent el que expressa quan la tens davant que si t’enretires.