Renata Gonçalves exposa, a l’espai B-Art de La Llacuna, i fins al pròxim dia 26, ‘Anatomia de l’ansietat’. Un dels quatre projectes fotogràfics molt personals (està acompanyada per les propostes de Robert Verdaguer, Mar Sánchez i Regina Riba) que surten d’una activitat dirigida per Montserrat Altimiras.

Anatomia de l’ansietat?
És una mirada a una etapa de la meva vida. Em vaig dir “endavant!” i, com explico al text que acompanya les fotografies exposades, va ser una etapa dura. A la qual no tornaria. O potser sí. Perquè, tot i passar-ho malament, també vaig aprendre molt. 

Durament. 
Però he après a afrontar aquesta ansietat i a aconseguir que no interfereixi en la meva vida quotidiana. 

Ens n’alegrem. 
El que volia amb la mostra és donar visibilitat a aquells estats emocionals que van associats als trastorns d’ansietat. Vaig fer sis fotografies per intentar retratar la tristesa, la dispnea, la despersonalització... 

Autoretrats?
Sí, sí, m’he retratat a mi mateixa. Era una mirada a una etapa de la meva vida i em va semblar oportú, per transmetre allò que vaig sentir, aquelles sensacions. Explicar-li a algú altre, perquè intentés expressar aquelles emocions i retratar-lo... ho vaig veure molt complicat. 

Què podem explicar, sense perjudicar la seva intimitat, sobre com se sentia? 
No, no tinc massa problemes a parlar-ne. Tots hem patit ansietat en algun moment de la vida, oi? Una altra cosa és quan pateixes un trastorn generalitzat, que interfereix en la teva vida quotidiana. Tens pors, incerteses, et sents desesperat a vegades, perquè no pots viure de la manera com tu vols. 

En quin sentit?
Per exemple, no pots sortir a comprar amb normalitat perquè allà on es concentra una munió de gent... és una tasca feixuga d’afrontar per a una persona amb un trastorn d’ansietat. El pànic: se’t dispara el cor, o tens dispnees, que és la falta de respiració i penses que et moriràs, que et desmaiaràs allà al mig. 

Uf!
Ho vas aprenent a controlar, amb les eines de la psicologia conductual. Vas treballant-ho una mica. 

Se supera. 
A poc a poc. És una tasca llarga, forçosa. Psicofàrmacs quan cal i molt de treball amb els psicòlegs. Quan pateixes ansietat, t’avances a les coses i penses que et passarà alguna cosa dolenta. Has d’aprendre, per tant, tècniques de relaxació. Has de saber canviar el focus del que estàs pensant en aquell moment i evitar l’atac d’ansietat. Són estratègies que has d’aprendre. 

Més fàcil de dir que d’aconseguir, imagino. 
Treball cognitiu, conductual-cognitiu. 

Diu que, malgrat haver-les passat magres, en va extreure ensenyances.  
Sí, ara sé que hi ha sensacions que van relacionades amb l’ansietat però –en el meu cas, no parlo dels altres–són tot un comportament mental, allò d’anticipar-me al que passaria i que el cos se m’activés davant un perill que en realitat no existia. Ara ja puc sentir ansietat, però com la resta de mortals, i sé reconèixer què em passa. No entro en un atac de pànic. 

Quin alleujament.  
M’ho plantejo com un semàfor: en verd quan estàs bé, tranquil, confortable; i en groc començo a tenir avisos, senyals d’alerta. El vermell seria ja l’atac de pànic. T’ensenyen a no arribar-hi. Notes els senyals i ja et dius: “no passa res, para cinc minuts, beu aigua, parla amb algú...” Ho controles.

La fotografia, quin paper ha tingut?
Ja havia fet els cursos de La Llacuna. Portava un temps sense dedicar-m’hi, però ara vaig entrar en aquest Projecte fotogràfic d’autor que dirigeix la Montse Altimiras. 

I parlar de coses tan íntimes?
Per a mi és fàcil parlar del tema, sempre ho he fet. Era positiu, he vist sempre. I el curs es va convertir en un espai de coneixement, de debat amb els companys... I amb el projecte continuaré.