“Michalik adora sorprendre l’espectador, odia l’avorriment”

Marie Sambourg forma part del repartiment d’‘Intra-Muros’, nova genialitat d’un dels dramaturgs a l’alça en el panorama francès, Alexis Michalik. La peça recala aquest vespre a la sala del Complex encampadà en el marc de la Saison

Què és ‘Intra-Muros’?
Una nova obra d’Alexis Michalik. L’acció se situa en l’univers carcerari, on un professor de teatre arriba per fer-hi un curs i només es troba amb dos alumnes, dos presos. Decideix fer-lo igualment i gràcies al teatre els dos presos poden explicar-se coses, travessen emocions, travessen el temps, l’espai... els murs. S’evadeixen de la presó gràcies al teatre. 

Al rerefons hi ha la idea que passem bona part de la vida entre murs?
De fet, l’obra tracta també sobre la presó mental, sobre la manera d’evadir-se amb la imaginació, explicant-nos històries. Hi ha moltes històries en la història perquè seguim la vida dels dos presoners, Ange i Kevin. 

Històries dins d’històries. 
És la màgia de les obres de Michalik, el que es diu histoires à tiroirs, històries que reporten a d’altres històries: obres un calaix i hi ha una capsa, i a dins una altra, i a dins, un paper. 

Nines russes. 
Exactament. Ell adora sorprendre l’espectador. Detesta l’avorriment, té molta molta por de l’avorriment al teatre. Per això escriu teatre com si fos una sèrie de televisió: tot passa ràpidament, tot avança vertiginosament. 

Ens promet que no ens avorrirem. 
Mai en una peça d’Alexis Michalik. Perquè la gent vingui al teatre cal que mai no s’hi avorreixi, és la seva premissa.  I la clau del seu èxit: que arriba sempre a sorprendre. Totes les seves històries comencen simplement i creixen.

Però...
La sorpresa és constant. Hi ha emocions, suspens, sorpresa. Passen moltes més coses de les que es podria esperar. 

I amb una escenografia simple. 
Sí. Per exemple a la primera, la que el va dur a l’èxit, Le porteur d’histoires, només hi havia una marca a terra per delimitar espais, algunes cadires i una taula i el vestuari dels actors. És un sistema que ha anat repetint. Un canvi d’ulleres o de jaqueta ja suggereix el nou personatge. Un procediment teatral molt simple. 

Necessita la nostra imaginació. 
Sí, i sobretot és una gran declaració d’amor al teatre. Diu que al teatre n’hi ha prou d’instal·lar un codi, de dir alguna cosa, perquè l’espectador ho cregui. Per exemple, si faig el gest d’agafar un volant, sabeu que hi ha un cotxe. 

Senzillesa.
Treballar amb pocs mitjans. I així es pot fer teatre arreu, en una gran sala, en una de molt petita o a l’aire lliure.  

Un teatre molt pur?
Depurat en tot cas. El de Michalik és un teatre molt popular també. En el bon sentit, perquè és molt exigent en l’escriptura, molt intel·ligent. 

Pel títol pensaríem que és una obra claustrofòbica. Vostè diu el contrari. 
Sí, estem entre murs però els farem explotar i viatjarem molt lluny.

I vostè qui és (a la peça s’entén)?
Interpreto Alice, que és una treballadora social que organitza el curs. Sense dir res més, ja entenen que és perquè ella té una raó que ja descobrirem. 

Una obra molt adient per reprendre el contacte amb el públic?
En tot cas, és una peça molt adient per donar a la gent ganes de retornar a la cultura. Crec que després d’any i mig sense teatre, una peça com aquesta injectarà adrenalina a l’espectador, li donarà ganes de més cultura. 

Com a actriu, com és la represa?
Al principi confesso que va ser una mica estressant, després de la calma de tants mesos. Encara que la interpreto des de fa tres anys, em va suposar tornar a la pressió, els nervis, del debutant. Això, però, implica recuperar la màgia. I pel que fa al públic, és emocionant veure que torna malgrat la incomoditat de les mascaretes, les mesures...