La humanitat porta observant l’aparició de brillants nous estels gairebé des dels seus orígens. En tenim traces als murs de les cavernes, en les cròniques de les civilitzacions de l’antiguitat i en els registres astronòmics des dels xinesos, milers d’anys abans de l’era moderna, fins a l’actualitat. Va ser Tycho Brahe, al segle XVI ,que va encunyar el nom de nova al fenomen en el seu llibre De nova stella, on descrivia un nou estel, en realitat la supernova SN1572 que havia aparegut en la constel·lació de Cassiopea.
No va ser fins a principis del segle XX, que els astrònoms van començar a entendre que aquests nous estels eren en realitat explosions enormes relacionades amb estels ja existents i que tenien diverses variants. Un primer tipus, les noves, tenen lloc en sistemes de dos estels, típicament una nana blanca i un gegant vermell. La nana blanca, el romanent d’un estel que ja ha complert el seu cicle de vida, d’aproximadament la massa del nostre Sol però de la dimensió del nostre planeta, va xuclant les capes externes de l’atmosfera del gegant roig. Quan hi ha prou material a la seva superfície, s’inicia una reacció de fusió termonuclear descontrolada que acaba en una explosió gegantina, destruint tota la matèria acumulada de manera gairebé instantània i generant un flaix de llum que multiplica la lluminositat de la nana blanca per desenes de milions de vegades.
Més potents encara són les Supernoves, aquí ens en podem trobar bàsicament de 2 tipus. Un primer, les de tipus I, també en sistemes binaris com per les noves, però en aquest cas la potència és tal que en lloc de destruir únicament el material que la nana blanca ha acumulat a la seva superfície, destrueix la mateixa nana blanca en una explosió milers de vegades superior a la d’una nova normal. El segon, de tipus II, són estels gegantins, desenes de vegades més grans que el nostre sol, que en acabar el seu cicle de vida entren en una sèrie de reaccions de col·lapse descontrolades que acaben en explosions encara més poderoses i brillants que les Supernoves de tipus I.
Fins ara, creiem que aquestes eren totes les possibilitats que l’Univers ens oferia dins del catàleg de les explosions d’estels. Però les observacions sistemàtiques de sistemes binaris que ha estat efectuant el satèl·lit TESS de la NASA aquests darrers anys ens han portat a descobrir-ne un nou tipus: les micronoves. La investigació, liderara per Simone Scaringi de la Universitat de Durham i publicada recentment a la revista Nature, posa en evidència l’existència d’explosions de tipus nova, a la superfície de nanes blanques però localitzades únicament en els pols magnètics d’aquests objectes. Són molt menys energètiques, típicament una milionèsima part menys que una nova normal, i d’aquí el nom que se li ha donat de mMicronoves.
Tot i ser menys potents, l’energia que desprenen aquestes micronoves es capaç de destruir fins a 20 milions de bilions de quilos de material, l’equivalent de 3.500 milions vegades la Gran Piràmide de Giza en pocs minuts. Els canvis en la lluminositat de la nana blanca no són tan dramàtics com per les noves, només esdevenen 1.000 a 10.000 vegades més brillants, durant poques hores o pocs dies. El mecanisme físic que provoca aquest fenomen encara no està del tot aclarit, però segurament té a veure amb l’existència d’un potent camp magnètic generat per la nana blanca que confina el material xuclat dins els seus pols magnètics i l’acumula allí fins que genera la massa crítica per a l’explosió.
Per acabar d’entendre el que passa i que provoca aquest nou tipus de noves, seran necessàries més observacions d’aquest fenomen, que en ser extremadament transitori precisen instruments que el puguin observar en el moment que es detecti. Per això, l’Observatori Europeu Astral ja ha posat a disposició el telescopi NTT i un dels VLT que restaran atents a qualsevol alerta  i observaran prioritàriament els sistemes binaris en els quals pot estar passant una micronova. Amb una mica de sort i de paciència, aviat en podrem saber molt més i qui sap si tindrem alguna altra sorpresa majúscula.