Carles Sans. Poca cosa, o res, s’ha de dir per presentar-lo, perquè qui no sàpiga que és un terç de Tricicle és que ha caigut de Mart. Dijous actuarà al Centre de Congressos amb ‘Per fi sol’.

Amb ‘Per fi sol’ ja havia passat per Andorra. El 2021. 
Cert, cert, però era en plena pandèmia, amb totes aquelles restriccions, la meitat de l’aforament... Va anar molt bé, però em vaig quedar amb les ganes de tornar i fer-lo en condicions normals. 

Ho preguntàvem perquè té en marxa el següent, ‘Per fi me’n vaig’. 
Era com una espineta que em va quedar. Abans d’arxivar el Per fi sol, un espectacle amb el qual porto quatre anys, havia de passar per Andorra. Amb el nou per descomptat que hi passaré també. Vaja, si els andorrans volen. 

Acomiadar-se d’un espectacle...
En certa manera sap greu, sobretot quan funciona tan bé: l’han vist més de 160.000 espectadors... No l’arxivo del tot i si algú me’l demana, el faré. Però ha anat arreu, he repetit temporades a Barcelona i Madrid. Un mateix necessita renovar. 

‘Per fi sol’ entronca amb l’etapa precedent, la de Tricicle. 
Després de 43 anys en una companyia és normal que costi desenganxar-se. Però ara ja està. Pensava que en una companyia de la que era cofundador ja acabaria la trajectòria, però després les coses no han sigut així. Amb Tricicle hi havia un cansament, però jo tenia ganes de continuar perquè l’ofici m’agrada molt. 

Col·labora amb José Corbacho en els dos espectacles. 
Tenim amistat des de fa molts anys, m’agrada molt com fa els seus monòlegs... I quan prepares una cosa, encara que la tinguis molt clara al cap, cal una mirada externa. Ens hem entès perfectament, m’ha donat idees molt bones. Cal tenir feeling, sintonia, i amb ell en tenim.  

Connectar dos sentits de l’humor? Sembla més fàcil plorar junts. 
Però no cal, no cal. Ell té un punt més gamberro, però els que fem humor tenim la capacitat d’entendre molts humors; cadascú tria aquell en què se sent més a gust. També és veritat que riem junts. 

Reptes gimnàstics, com comptar que el públic riu 5 cops per minut i arribar al doble?
Enganxa molt, i amb Tricicle ja ens passava: tenim una necessitat que la gent rigui en tot moment. Quan hi ha un moment massa llarg que no sento riure, m’obsessiono per trobar un gag. És com una mena de droga necessària, el riure del públic. I l’objectiu marcat es basa en dades reals: ho hem comptat. 

Estem més tristots?
No, no. Sempre és necessari riure: mira si és necessari que ho pots fer gratis i pagues perquè et facin riure. 

També per plorar. 
Cert. Necessitem emocions fortes per remoure el que portem a dins. 

Quan baixa de l’escenari, també esperem que ens faci riure? Pesat?
No, no, la gent és molt respectuosa en general. Sí que hi ha qui es pot pensar que els que fem humor som iguals a la vida quotidiana que a l’escenari, i al cap i a la fi estàs treballant i a la vida pots ser més divertit o seriós. A mi m’agrada moure’m en el sentit de l’humor, però no anar de còmic per la vida. 

Actuant en solitari ja no és ‘el guapo’ dels tres. Li deu doldre. 
No, no, que continuo sent el guapo dels tres, perdona. Oi tant!

Ha lamentat algun cop no haver-se dedicat al dret.
Noooo, en absolut, m’he lliurat d’una professió que no sé si m’hagués fet tan feliç, i en parlo una mica a l’espectacle. Històries totes molt divertides, boges... i totes reals. Per molt inversemblant que sembli.

No li estem preguntant per l’espectacle, anem de branca en branca. 
És un espectacle on, malgrat que parlo, es manté la gestualitat Tricicle, m’agrada ressaltar-ho. Diria que l’èxit de Per fi sol radica precisament en aquesta fusió. Al principi a la gent li estranyava aquest salt del gest a la paraula... ara ja no. Ara ja està.