Segur que recorden ‘L’Emma’, el conte signat per Roser Pubill que relata la història de com la nena protagonista va desembarcar en aquest món estrany. La Urgell Mestre el va il·lustrar. Dijous es presenta. A l’Espai Ermengol

Va debutar amb ‘La vella del Romadriu’.

Sí, la Pepita [Clop], l’autora, havia estat professora meva, seguia el meu Instagram, les coses que anava fent, i es va il·luminar i m’ho va proposar. Vam parlar amb el Marcel·lí [Pasqual], l’editor. Vaig fer unes mostres i va anar rodat. 

Fins a l’‘Emma’: una història ben diferent. Real. 

En principi vaig pensar “uau!” Dins de la fantasia, i que sigui per agradar nens (tot i que aquest és també per als adults) i per tant hagi d’estar plena de colors, ser atractiu, amb màgia, doncs era una història real. 

L’Emma és ben real. I la mare, la Mònica. I la tieta, la Roser. 

S’havia de transmetre l’essència de les persones. Però el procés ha estat facilíssim perquè el contacte amb elles ha estat fluïd. Ja saps: són encantadores. 

Algú potser no recorda de què va. 

L’Emma és una nena que té la seva mare i l’àvia i els tiets, però no hi ha figura paterna. S’adona que la seva família és fantàstica i meravellosa però que hi ha aquesta diferència amb altres nens. Així que pregunta a la mare com va arribar al món. 

Entre tots l’hi expliqueu. 

La seva mare li diu que la seva família és una mica diferent perquè ella és fruit de la reproducció assistida. Un model de família no tan clàssic, no tradicional. La veritat és que la història està escrita amb molta sensibilitat, per la Roser Pubill, que ho normalitza molt tot plegat, ho introdueix en un conte i fa que sigui accessible a tots els públics. 

Les coneixies abans?

Una mica, sí, però no ens havíem tractat tan íntimament. Jo sabia que la Mònica tenia una nena però no coneixia la història. Ara, quan veig el dibuix de l’Emma i hi veig l’Emma real.

Havien de ser dibuixos molt realistes, oi?

Sí, em vaig estar documentant, per exemple pel que fa a la clínica, perquè fos fidedigne. 

L’Emma.

Volia transmetre sopetot com és de maca i com viu aquesta realitat seva, com qualsevol altra realitat, i com és de superfeliç amb la família que té. Diferent de la tradicional però completa i feliç tal com és. Ella no sent que li falti res. 

Es veu en el vessant d’il·lustradora?

Cada cop m’hi sento més segura, sí. Amb el primer llipe al·lucinava. Uau! no m’hauria imaginat mai tenir un llipe meu a les mans. Amb el segon sembla que s’afiança i tinc en projecte un tercer, és a dir, que la cosa està en marxa. 

Els periodistes tenim el vici de preguntar.

Poca cosa puc dir, està en versió beta, diguem-ne, i no voldria espatllar res, però sortirà per Nadal, també de Salòria. Ambientat aquí a la Seu. No aixafo res. 

D’on li ve aquesta creativitat?

Uf! A veure. Des de petita m’agradava tot allò que fos manual: retalls de papers, pintures... Hauria pogut estudiar alguna cosa relacionada, però en realitat vaig estudiar Dietètica i nutrició. La veritat és que per treballar d’això no m’acabava d’omplir, així que quan va sortir l’oportunitat de reconvertir el negoci familiar, m’hi vaig llançar. 

Fer coses amb les mans, es recupera?

Està com molt de moda. Manualitats, en diem, però se li ha de buscar un altre nom. Sembla que siguin coses infantils i no, hi ha un ventall tan ampli... Brutal. Abans es pensava en canalla o la típica senyora jubilada. Ara en fa tothom. És un gustazo fer-te alguna cosa tu mateix. 

No cregui, alguns vam quedar traumatitzats al col·le: aquells cendrers! 

Sí, sí! Allò traumava. Home! Per fer aquarel·la has de tenir un mínim de sensibilitat. Però per fer qualsevol cosa, amb un mínim d’assessorament, tothom pot fer coses espectaculars. 

Amb la pega instantània només enganxo els dits. 

Si t’ho expliquen pas a pas, ets capaç tu i qualsevol.