Regina Riba participa en l’exposició ‘Projecte fotogràfic d’autor’, a La Llacuna. Fins al 26 de juny es pot fer una passejada visual per les memòries de casa seva, cal Riberaygua de Santa Coloma, un fil que tot just comença a estirar

‘Memòries al voltant d’una casa pairal’, titula l’exposició. 
Tenim documentació de la casa pairal dels avantpassats des del segle XIII. Ser la descendent de tota aquesta línia de gent que ha viscut a la mateixa casa a mi m’interpel·la i m’he posat a recuperar les memòries de la família, del lloc, a partir de les coses que explicaven els pares, les tietes... I com que ara estic reformant l’espai, l’entorn, allà al costat de l’església de Santa Coloma, i és el primer cop que s’hi fa cap reforma a la casa, he volgut deixar constància del que era. 

Lloable.  
Voldria posar en relleu les arrels que tenim, per transmetre-les als fills, que sàpiguen d’on venen, qui són els avantpassats, i donar-los les gràcies per tot el que van fer perquè puguem tenir la vida que tenim ara gràcies als seus esforços.

Encara hi viuen? 
No, no, va estar habitada com a màxim fins als anys setanta i des de llavors no hi ha ningú. És una casa antiga, amb quatre mòduls, en fi... I de família ja no queda ningú, més enllà d’una tieta que ja no pot recordar res. 

L’homenatge: molt més que l’edifici.  
És la nostra identitat, totes aquestes persones que han vist el mateix paisatge durant segles. Tot i que hagi canviat tant, durant tres mil anys s’havia conreat i ara... el tabac, sí, però també l’estem deixant de banda.  S’ha acabat tot plegat. 

La vida és canvi.  
Jo li estic donant tot un altre caire a la casa i l’entorn. Però vull respectar la memòria de generacions i generacions, encara que canviï. Ho he de documentar: com vivien, què els interessava, quines coses els van passar a la vida... 

Com s’ho va fent? 
He fet un text de memòries i a partir d’aquí he extret alguns fragments que he il·lustrat amb fotos, de la casa i de l’entorn. Per exemple, es parla dels nens jugant a caniques al carrer empedrat, o dels fragments genètics dels avantpassats: quin determinisme tan fort, oi?! I ho il·lustro amb una imatge ben antiga de la casa, de pagesos treballant, amb documents antics. És difícil d’explicar amb paraules. 

Determinisme? Pesa? 
No em deixa indiferent, no. No venim del no-res. Com penso, com soc, com actuo, d’alguna manera em ve determinat, i no sols per l’educació, sinó pels gens heretats. Puc oferir ara aquest treball als avantpassats i jo descobreixo coses que no sabia: una gran riquesa, la veritat. 

Algú que t’emocioni en particular? 
El meu besavi era una persona molt valenta, recta, intel·ligent, estratega. Però en canvi no servia per treballar la terra perquè era asmàtic. La meva àvia era una santa, m’expliquen els veïns, una dona boníssima. Mireu una anècdota: teníem un cirerer amb una varietat que no tenia ningú més i sempre en regalava un cistellet als veïns. M’agrada recordar-ho en aquests temps en què cadascú pensa per a si. 

Com es deien? 
Ell, que venia d’Encamp, es deia Lluís Riba Ravetllat. La padrina, Antonieta Casal Molné. 

Aquesta tasca d’historiadora?
Ben bé ni l’he començat. Primer, posar per escrit els records. Després, he preguntat a l’Albert Pujal. “Nena, t’explico qui ets”, em va dir. Em vaig quedar molt sobtada en conèixer alguns detalls, l’antiguitat... 

Ja ens anirà explicant quan ho lligui.  
I tant! Per exemple, quan es va construir l’església és lògic pensar que ja hi havia cases al voltant, oi? Doncs potser les arrels arriben fins al segle VIII, és una hipòtesi que he de treballar. Ja veurem. Serà un procés llarg però segur que serà un plaer. 

Indubtablement. 
Jo em dedico a millorar i optimitzar el patrimoni familiar. A posar en relleu les coses que són importants de cara a les generacions futures. I la fotografia és l’eina per documentar i complementar tot allò que tenim a la memòria.