La NASA va redefinir el 1972 les missions Mariner i les va rebatejar com a Voyager per visitar Júpiter, Saturn, Tità i tots els planetes gasosos fi ns a Neptú

Quan Gary Flandro, un enginyer aeroespacial que treballava al Jet Propulsion Laboratory, va descobrir el 1964 un alineament de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú que es produiria a  nals del 70 i que permetria visitar aquests quatre planetes utilitzant un mínim d’energia, poc es pensava que posava en marxa un viatge del qual encara en parlaríem 58 anys més tard. Aquesta oportunitat de Grand Tour dels planetes externs del sistema solar va ser apro tada per la NASA per posar en marxa el programa Voyager, utilitzant la tecnologia i l’experiència adquirida amb l’exitós programa Mariner que havia explorat Mercuri, Venus i Mart. A partir del 1972, les missions Mariner 11 i 12 van ser renomenades Voyager 1 i 2, amb l’objectiu per la primera de visitar Júpiter, Saturn i el seu gran satèl·lit Tità, i per la segona d’efectuar la gran volta de tots els planetes gasosos gegants  ns a Neptú.

Les sondes pesaven 773 quilos i van ser dissenyades com un compendi de la millor tecnologia especial dels anys 70. Estaven concebudes per resistir en les dures condicions de l’espai i alimentades per tres generadors termoelèctrics per radioisòtops carregats de plutoni-238. En un dels costats, Carl Sagan, visionari com sempre, va aconseguir col·locar un vinil daurat amb una col·lecció d’imatges, sons i músiques representatives de la Terra incloent-hi també els pensaments de la seva futura esposa i col·laboradora Ann Druyan. Un missatge-testament de la humanitat a destinació d’una hipotètica civilització que es trobin les sondes en el seu viatge.

El 20 d’agost del 1977 la Voyager 2 s’enlairava de Cap Canaveral, i 15 dies més tard, el 5 de setembre del 1977, sortia la Voyager 1. Gràcies a una trajectòria més directa i ràpida, la Voyager 1 va arribar primer a Júpiter, el 5 de març del 1979, per seguir cap a Saturn i Tità el 12 de novembre del 1980. La Voyager 2, per la seva part, passava per Júpiter i Saturn uns mesos més tard, per seguir cap a Urà el gener del 1986 i Neptú l’agost del 1989. Les observacions efectuades per les duess sondes sobre els planetes gegants gasosos del nostre sistema solar van canviar completament el nostre coneixement sobre aquests mons i segueixen vigents avui en dia.

Però no era el  nal, sinó només l’inici. Acabada la missió principal, el funcionament impecable de les dos sondes va permetre expandir la missió. Les Voyager es dirigien ara cap als límits del sistema solar. La Voyager 1, la nau més ràpida, va arribar a la primera frontera mai creuada per un giny creat per l’home, l’Heliopausa, el 2012. Passat aquest límit, sortia de la bombolla solar i entrava a l’espai interestel·lar, on el vent del Sol ja no domina el seu entorn, sinó que està ple de partícules provinents de tot l’Univers. Una zona d’alta radiació i baixa densitat, encara lluny de les regions exteriors del nostre sistema solar, d’on provenen els cometes de llarg recorregut que de tant en tant s’acosten al Sol.

Els enginyers han sabut treure tot el suc d’aquesta tecnologia, ara obsoleta, amb la qual es van fer les Voyager, però que ha sabut resistir el pas del temps i de la radiació. Viatjant a més de 61.000 km/h, la Voyager 1 es troba ara a 24.000 milions de quilòmetres de la Terra. Fa unes setmanes era notícia perquè la NASA rebia senyals estranys indicant que no estava apuntant la seva antena cap a nosaltres, tot i que l’evidència ho negava, ja que se seguien rebent perfectament les seves dades. La Voyager 2 va una mica més lenta, però també segueix el seu camí, sortint del sistema solar pel costat oposat de la seva bessona.

Gairebé 45 anys després, molt més enllà del temps de vida que se’ls preveia, les dos Voyager segueixen explorant i enviant-nos informació nova. S’espera que continuaran fent-ho els pròxims anys, no se sap ben bé quants, però que no seran suficients per desvelar els misteris del núvol d’Oort, el límit final del sistema solar, d’aquí a uns 300 anys o a enviar-nos imatges de les proximitats d’un dels nostres estels veïns, Gliese-445, d’aquí uns 40.000 anys. Sempre quedarà el disc d’or de Sagan perquè un dia, finalment, les Voyager acompleixin la seva darrera i improbable missió, la de ser els missatgers de l’infinit en nom de tota la humanitat.