Quan em vaig trobar el sobre veia visions: era la postal de Nadal –a l’època se’n deia Christmas– amb què Joan Ferrándiz (Barcelona, 1919-1997) felicitava les festes als amics i als coneguts. Me n’enviava puntualment una cada desembre, rematada amb unes línies manuscrites, des que el vaig anar a conèixer, devia ser cap al 1989, amb l’excusa de recollir informació per a un article sobre un dels seus primers personatges, Red Grey, que havia creat a finals dels 40. Va resultar que el tenia mig oblidat i que gairebé en sabia més coses jo que ell, de Red Grey: mare meva! 
Però deia que semblava que veia visions perquè el meu amic Ferrándiz havia mort el mes d’agost però jo havia rebut la postal reglamentària. No m’escrivia des de la ultratomba, sinó que era un home extremadament metòdic i la nadala la deixava llesta molts mesos abans de les festes. Així que la vídua va tenir el detall d’enviar-nos-la com cada any, amb la notificació del traspàs del seu marit.
Diguin-li avui el nom  de Ferrándiz a un xavalet i es pensarà que li estem preguntant per un youtuber o per algun crac del planter del Barça, però hi va haver un temps, posem que entre els 60 i els 80, que no hi havia espanyol que no hagués felicitat el Nadal amb una de les seves postals, que dibuixava des del 1952, amb aquelles escenes seves de Betlem, els seus pastorets i els seus angelets, tan idealitzats com es vulgui però que transmetien l’esperança certa d’un món millor que en aquelles nadales semblava possible. Pensin que als EUA causaven furor: hi havia fins i tot Clubs Ferrándiz per intercanviar les targetes.
D’això se n’ha parlat molt. No tant, en canvi, dels contes troquelats que va crear –de fet, els va inventar ell– per a Edigraf a mitjans anys 50 i amb què van aprendre a llegir unes quantes generacions d’espanyolets. Ell ho feia tot: la il·lustració i també el text, normalment rodolins que explicaven una història moralitzant –Ferrándiz era també un poeta notable–, i a la portada hi anava sempre el protagonista del conte amb un gadget que feia referència a algun element o característica del personatge. Us puc recitar uns quants rodolins de patac. Per exemple, de Mix y su cascabel, sobre un gatet a qui la mare li regala el dia del sant un esquellerinc amb el compromís que no digui mentides, perquè a cada trola que deixi anar el  picarol se li anirà enfosquint fins a tornar-se-li negre del tot. Naturalment, Mix torna a casa al vespre amb el cascavell negre com el carbó. Doncs començava així: “Como hoy es tu santo, hijito,/  -dijo a Mix su mamá Gata–/ te compré un cascabelito,/ hace un tilín muy bonito,/ no lo pierdas, que es de plata.” Quan Planeta en va reeditar la col·lecció sencera el 2020 el meu exemplar de Mix em va arribar amb l’esquellerinc gris, com si fos un vulgar mentider. En vaig haver d’encomanar un altre i aquesta vegada sí, venia amb el cascavell que mereix un honorable tebeinòman com jo.
És veritat que alguns dels contes de Ferrándiz no passarien avui el tall de la Inquisició woke. Mirin, si no, La ardilla hacendosa: “Una vez era una ardilla/ muy de su casa; hacendosa/ limpia, ordenada y sencilla./ Su hogar era una maravilla:/ en su sitio cada cosa.../ En fin que eran, con su esposo/ un matrimonio dichoso.” El meu fill Juancho mai no m’ha deixat llegir-lo a les netes. Però quan no em veu els el llegeixo d’amagatotis. I la veritat és que els encanta. Ferrándiz no passa de moda. Però no li diguin res al Juancho: xssst!