Clyde Tombaugh era un jove de 24 anys i feia gairebé un any que treballava a l’Observatori Lowell d’Arizona aquell 18 de febrer del 1930. Vesto Melvin Slipher, director de l’observatori, l’havia contractat per reiniciar la cerca del Planeta X, la gran dèria del fundador de l’observatori Percival Lowell, després de 10 anys de batalles legals amb la vídua de Lowell. Tombaugh, un jove granger de Kansas, no tenia formació acadèmica en astronomia, però sí molta traça en el dibuix i molta afició per l’observació del cel. Els seus dibuixos de Mart i Júpiter havien impressionat Slipher, que no va dubtar a contractar-lo.
Aquell dia, com regularment, Tombaugh va agafar les plaques fotogràfiques de la mateixa zona del cel, dins de la constel·lació de Gemini, que havia fet el 23 i 29 de gener amb el telescopi de 33 cm, i les va posar en el comparador de parpelleig. Era una tasca molt rutinària, ja l’havia fet centenars de vegades i més de 2 milions d’estels observats, buscant un objecte que entre les dues fotografies, fetes a pocs dies de diferència, s’hagués mogut a diferència dels estels que apareixien fixes. I aquest cop, després de gairebé un any sense cap resultat, allí era, un puntet lluminós es movia. Ràpidament, Tombaugh va anar a buscar una altra imatge del 21 de gener, i també allí apareixia confirmant la realitat del moviment.
En plena eufòria, Tombaugh es va dirigir corrent cap al despatx de Slipher. En obrir la porta, li etzibà un “Doctor Slipher, he trobat el seu planeta X!” que va fer saltar de la seva cadira el tranquil director. L’objecte es trobava sols a sis graus de distància d’una de les zones que Lowell havia calculat, 30 anys abans, que s’havia de trobar el planeta X. Les nits següents Slipher i Tombaugh van seguir la trajectòria de l’objecte i descartar definitivament que es tractés d’un asteroide o d’un cometa. Finalment, el 13 de març del 1930 van telegrafiar el Harvard College Observatory, responsable d’emetre els butlletins informant de totes les majors descobertes astronòmiques, perquè fes pública la troballa del nou planeta.
La notícia del descobriment va copar els titulars dels diaris arreu del món, i Tombaugh va esdevenir una celebritat de la nit al dia. L’Observatori Lowell va estar inundat de suggestions de noms, i finalment es va imposar el nom de Plutó, que recorda per inicials el promotor de la cerca, Percival Lowell. Però ràpidament, l’entusiasme de la descoberta va tornar a deixar pas a la freda rigorositat de la ciència. Les primeres anàlisis de les observacions de Plutó van començar a posar en dubte que es tractés del planeta X de Lowell. Molt menys brillant que previst, era o molt petit o molt fosc. Els estudis subsegüents i sobretot els de Gerard Kuiper el 1949 van acabar de determinar que Plutó era com a molt un petit planeta similar a Mercuri. El descobriment el 1978 de Charon, el més gran dels satèl·lits de Plutó, va crear encara més dubtes. De cop, Plutó esdevenia molt més petit que Mercuri, però també més petit que la Lluna i els grans satèl·lits de Júpiter i Saturn.
A partir del 1992, l’arribada dels grans telescopis terrestres i els detectors CCD van permetre identificar cada cop més objectes en la zona on se situa Plutó, anomenada cinturó de Kuiper. El 2005, es descobreix Eris, un objecte de talla similar a Plutó i sensiblement més massiu. La multiplicació d’aquests objectes va portar finalment la Unió Astronòmica Internacional a redefinir el que era un planeta el 2006. A més d’orbitar al voltant del Sol i de ser esfèric, un planeta ha d’haver netejat la seva òrbita d’altres objectes, cosa que Plutó no compleix amb Charon i 4 altres satèl·lits a més de dotzenes d’altres petits asteroides que volten el Sol amb ell. I doncs 66 anys després de ser descobert, Plutó passava de ser el darrer dels planetes del sistema solar al primer dels planetes nans, aquesta nova categoria creada a l’ocasió i en la qual es troben una desena d’objectes similars més.
Ara, 93 anys després, quan encara no ha donat una volta sencera al sol des del seu descobriment, segueix fascinant els investigadors. La visita de la New Horizons el 2015 ens ha ofert una imatge més clara de la seva superfície i també de la seva composició, però també obert interrogants, com la presència d’un oceà d’aigua líquida a 100 km sota la seva superfície que alimentaria un sistema de criovolcans de gel a la superfície. Així que no seria gaire sorprenent que Plutó, tot i ja no ser el planeta que era, seguís sent un objectiu privilegiat d’observació dels astrònoms com ho ha sigut des d’aquell extraordinari 18 de febrer del 1930, i per molts anys més.