El Pozo Azul, a la localitat burgalesa de Covanera, és una cova immensa i difícilment explorable. Però sempre hi ha qui ho intenta, en l’equip entestat a fer-ho posa un gra de sorra Pep Pujal

El repte de Pozo Azul...
L’Everest és una nimietat en comparació, una passejadeta. Per explorar Pozo Azul s’haurien de fer deu quilòmetres sota l’aigua. Si hi ha res que falli, la palmes, no et pot ajudar ningú. Hi ha sis sifons (les estructures en forma d’U que tenen aquests diguem-ne llacs subterranis). El primer l’hem passat moltíssima gent i el segon, una desena i us les podria dir totes. Al sisè només hi han arribat tres, quatre. Els millors del món. 

Ni dubtar-ho. 
Recordeu aquella gent que es va quedar atrapada en una cova a Tailàndia? Doncs els seus rescatistes són els mateixos que s’han internat pel Pozo Azul.  Així que formar part de l’equip de Jason Mallinson, per a mi...

Un somni. 
Exactament. Tot i que per a mi és un repte que m’ho puc plantejar, ni somiar-ho, però sí que participo donant suport a l’equip, portant material cap al segon sifó, per exemple, cosa que m’emociona i enorgulleix moltíssim. 

I això que...
Em van operar del cor el 2007 i la forma com vaig gestionar-ho va ser tornar a caminar només sortir de l’UCI, per molt que em costés, ni que fossin trenta metres. Però el 2015 ja vaig fer una cursa de muntanya de tres-cents quilòmetres.  

Ai, mare!
Seguits. Per descomptat que vaig tornar a l’espeleologia. Mai havia bussejat en una cova abans, ho tenia pendent, i després de l’operació m’hi vaig decidir: ara sí, vaig dir. Explicar-ho a la gent, que després d’un problema com aquesta operació al cor el món no s’acaba, crec que és important, per si puc ajudar algú que s’hi trobi. 

Què els porta a internar-se com Ulisses buscant l’Hades?
En una cova vaig entrar per primer cop abans de l’any vuitanta. A la Seu hi ha la Unió Excursionista Urgellenca, que en aquell moment tenia una secció d’espeleologia. Quan jo vaig començar ja havia desaparegut, però alguna gent continuava practicant-ho per aquí a prop. Així que jo era encara jovenet i em van portar a la Fou de Bor, aquí a Bellver. 

Una aventura.  
És una cova molt gran on, de fet, es pot accedir sense cordes, i té un sifó molt gran que encara ningú ha aconseguit passar, tampoc. Quan arribes, hi ha una sala molt gran, amb un llac, que continua per sota fins a tenir sortida en un altre punt, pujant novament. El que dèiem abans, un sifó. 

Un record vívid? 
A part de les estalactites i estalagmites, formacions com cortines i òrgans... aquella blancor de les parets... ara ja no està ben bé així, després d’haver passat tanta gent. 

Cal que tots anem a tot arreu?
Bé, jo també m’ho plantejo. No, no. Però és cert que als humans sempre ens ha agradat explorar, conèixer allò que no coneixem. 

Claustrofòbia? 
Bé, en alguna cova et trobes algun punt on per passar has d’exhalar l’aire dels pulmons i, en canvi, aquí al sud de França n’hi ha una on van fer volar un globus aerostàtic a dins: La Pierre de Saint Martin, que té una boca que surt a Navarra. 

Funciona com l’alpinisme: em faré uns quants vuitmils? 
No, no, en absolut. No dic que no hi hagi competència entre espeleòlegs, reptes, però molta gent, entre la qual m’incloc, no considera que sigui un esport. És una activitat per a la qual et cal una bona forma física. Però Samaranch va lligar esport amb competició, i en aquest sentit no ho és. 

Aleshores? 
Entro en una cova per com és de maca, per les coses que puc trobar a dins, des de formacions rocoses a animals o, molt molt excepcionalment, alguna pintura rupestre o peces de sílex. No he tingut la sort, però...

No accessible per a tothom.  
Al contrari, hi ha llocs ben macos i totalment accessibles. Penseu en les Coves del Drac, sense anar més lluny.