No entrarem en la seva activitat com a fisioterapeuta en l’esport professional (ara, al MoraBanc) sinó en els anys que Pol Ausàs porta, pro bono, ajudant a fer créixer la Sant Silvestre a la Seu, la segona amb més afluència de Catalunya.

Déu n’hi do, la Sant Silvestre a la Seu d’Urgell. 

Sí, oi? És molt rellevant que en una ciutat de 12.000 habitants se celebri una carrera tan multitudinària, la segona de Catalunya, amb més participació que la de Lleida, la de Tarragona... 
 
Una fita.
Impressionant, oi? A mi també m’ho sembla. I fet des d’una organització no professional: som una colla d’amics que vam agafar el relleu fa uns anys i hem anat fent, amb els nostres encerts i els nostres errors. 
 
Sembla que més encerts que errors. 
Va començar fa 14 anys, però no amb el meu grup d’amics, sinó un altre col·lectiu. Lokal 23. El primer any, ho recordo perquè hi vaig participar com a corredor, tallaven els carrers com podien, aturaven els cotxes... un recorregut una mica improvisat. Però a poc a poc va quallar. 
 
Després, vostès. 
Fa cinc anys. Hem intentat donar-li una volta, fer-la créixer més. 
 
Què posa tothom a córrer l’última tarda de l’any?
Crec que a la Seu és el fet que és una cursa molt popular, amb una distància curta, de tres quilòmetres i escaig, que es pot fer corrent o caminant... o passejant, amb un cotxet de nadó. No es tracta de competir, sinó de participar. 
 
Es veu passar gent i gent i gent...
N’estic molt content. De fet, nosaltres vam començar perquè un 31 de desembre va morir un amic nostre, el Marc. De càncer. I volíem dedicar-li la cursa com un memorial. Ens fa il·lusió veure com la gent de la Seu s’involucra tant, i que una data tan trista acabi tenint un record positiu. 
 
També solidari.
Com que al Marc el van ajudar a la Fundació Enriqueta Villavecchia, quan la vam agafar vam mirar de recaptar alguns fons. La cursa és gratuïta, però veníem unes butlletes per a una rifa, xapes... 
 
Vostè fa un pas al costat que es diu. 
En part, pel tema logístic. Ha crescut tant que ja no és una cursa de poble, sinó amb molta feina al darrere. La veritat és que no em dona la vida, m’ha costat una mica fer-ho. Però ens agradaria que hi hagués algun col·lectiu que l’agafés, que no hagués de passar a mans de l’Ajuntament. La garanteix i està bé, però...
 
És un pla B.
És un pla B. Però no és el mateix que la faci una institució. És una cursa popular, voldríem que algú fes un pas endavant. 
 
Li deu haver deixat bons records. 
Ja ho crec. El més motivador és veure tota la gent tan contenta, feliç. També recordar el Marc aquell dia, una manera de canviar el dol, de donar-li la volta. 
 
I anècdotes. 
Muntanyes. Des de les persones que es perden al recorregut, perquè la logística  no és que permeti tenir algú a cada cantonada. O el dia que ens quedàvem sense dorsals i una noia ens pregunta què passaria si guanyava, sense dorsal... i va guanyar.  
 
Corre tota la Seu... i els de fora. 
Sí, sí, ve gent d’arreu. De Madrid, d’Alacant... Suposo que venen a passar les festes i aprofiten. I d’aquí, corren els gegants, corren els diables... una festa.
 
No el veiem desvinculant-se. 
Probablement, probablement en uns mesos tindré el cuquet. Però no és igual fer un cop de mà que tota la responsabilitat recaigui en tu. 
 
Els ‘fisios’ estan enfeinats a principis d’any.  
Ja ho pots ben dir. Notem moltíssim que la gent es posa a fer activitat esportiva i ens ha pujat molt la feina, sí. 
 
Ens ho agafem amb massa empenta 
Deu ser una barreja entre motivació i escassa preparació en algunes persones, que fan coses a les quals no estan acostumats i aleshores es lesionen. Vaja, sobretot per les càrregues. Hem d’anar a poc a poc amb les distàncies, el volum de partits de pàdel... Has de fer una introducció progressiva. 
 
‘Piano, piano, si arriva lontano’. 
El problema és no escalfar, no fer estiraments, que és el que fa més mandra.