El destí, que acostuma a revestir-se amb les robes més estranyes, a Judit Gaset   (la Seu d’Urgell, 1963) se li va presentar en forma de senyora fent equilibris amb una safata de cafès amb llet i croissants. Se la va trobar plena d’angoixa a la porta del director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi: no només va suspendre la prova d’ingrés, sinó que el bidell, en preguntar on podia reclamar, li va deixar  anar un lapidari “todo el mundo tiene derecho al pataleo”. Així, amb les llàgrimes oprimint la gola, asseguda amb el modoset vestit de quadres, se la va trobar aquella deessa fortuna disfressada que, sense contemplacions, la va escombrar cap a dins del despatx. “Jo li asseguro que si m’accepten ho faré bé”, va prometre la il·lusionada alturgellenca. I així va iniciar-se el camí en què Judit Gaset esdevindria Gaset Flinch, una de les artistes plàstiques de trajectòria més extensa i sòlida d’aquestes contrades, com deixa palès la mostra amb què inaugura el Centre d’Art al Parc Central.  

“Soc com un motor a dièsel”, s’explica Gaset. “Vaig a poc a poc fins que escalfo el motor i el poso a tope, igual a la vida, és una manera de ser”. Dit això, però, copsem que per decidir què volia fer de la seva vida no va necessitar gaires voltes de l’engranatge: de la mare va absorbir un intens gust per l’estètica, i “de la meva iaia, que era una dona molt elegant, de Castellar de Tost”, del pare, pensa, el tarannà somiador que necessita l’artista. Tot i que l’empenteta primera li va donar la mare Serrahima, a l’escola Lestonnac: “Eren unes monges molt modernes, no us penseu, sense hàbit, i n’hi havia alguna que fumava i tot”. La mare Serrahima, que procedia d’una família de joiers barcelonina, va detectar en la joveníssima Judit un raig de talent: “Vols venir a dibuixar els dissabtes?”, li va proposar, i la trobada setmanal es va convertir en una estona sagrada. Aleshores va descobrir un petit forn per a esmalts i se li van obrir les portes del cel. Més endavant es confirmaria el desig d’esculpir, ja a Belles Arts. “Primer vaig pensar fer restauració, però en veure que podia crear amb fang i les meves mans... era bíblic!” Així va superar aquella estada en una facultat on en principi s’havia temut no encaixar i que finalment va ser “una bombolla de bogeria total”. Amb l’Emili, el bidell escèptic, i la seva muller, la figura del destí, vetllant per ella durant aquells anys. “Vaig passar els anys a Barcelona a la residència de les monges, sense moure’m; estava bé i soc comodona”, riu. Pujant i baixant del Pirineu, on l’esperava qui és el seu home. Ell, com la Carme Mas primer, la Pilar Riberaygua i la Carme Tinturé des de fa tants anys, han estat la benzina –vaja, el gasoli– que ha mantingut el motor en marxa.  “El Paco ha estat com un corcó, una punxa al cul, que sempre em diu ‘fes!’”

Sortida de la facultat i amb la vida per explorar, es va incorporar al taller de Mas –“aquell estudi bohemi em va enlluernar”– que seria el germen de l’actual escola d’art del Comú, que dirigiria fins al 2004. Al temps, posaria en marxa el primer taller propi, als Marginets, d’on sortiria la primera exposició, ara fa tres dècades, a la galeria Tras, al barri barceloní de Sarrià. 

“Depèn on t’asseguis al cine, la pel·lícula la veus d’una manera o d’una altra”. Gaset relativitza la vida i allò que passa per ella. “És com intentar beure d’una tassa molt calenta: et cremes. Necessites temps per fixar-te que hi ha la nansa”, reflexiona. I en els pitjors moments? Dels que la malaltia li’n va portar tants? Aquell càncer “devastador” però ja superat i del qual diu que se n’ha de parlar: “Va ser molt dur, molt dur, però em vaig posar el mocador i sortia. S’ha de visibilitzar”. En els temps cruels “vaig viure el que em va tocar i em vaig adonar que l’amor salva”.