On era vostè aquell 12 de maig del 2007? Probablement salvant el món. O més aviat, i deixant de banda la hipèrbole, immers en aquella nit eurovisiva en què els Anonymous defensaven sope l’escenari d’Hèlsinki una cançó amb la qual havien electrificat tota una societat, l’havien emocionat com comptats esdeveniments –i en general, queda en l’àmbit esportiu– són capaços d’aconseguir. “La meva adolescència és la teva cançó”, li diuen encara avui quinze anys després, a un Niki Francesca que des d’aleshores, com la resta de la banda, transita camins ben diferents. “És una experiència que recordarem tota la vida, ser com superestrelles del rock, tot i que fugaces”. Però tot allò, també, li va demostrar que “la meva privacitat, la intimitat no té preu”. L’anonimat.
“Com ho recordo? Recordo sopetot que érem a penes uns nens. Tan innocents! Però si ni tan sols sabíem tocar la guitarra!” Però aquella banda de marrecs –Christian ni tan sols tenia l’edat per participar-hi i es va quedar a terra– va actuar com a imant per a les il·lusions de tot un país. O més encara: la petja eurovisiva és fonda i a dia d’avui segueix existint un club de fans d’Anonymous a Finlàndia i s’hi mantenen en contacte. Fa poc el van convidar: l’encapçalen dues noies que ara ja són mares de família, gent de trenta-i-escaig que manté viva la il·lusió... i un xic de nostàlgia. “Saps què va ser el millor de tot plegat? Les persones”, reflexiona Francesca. Com l’equip d’Andorra Televisió, amb qui “seguim sent com una família”.
Tot es va desfermar d’una ocurrència sobtada d’un periodista d’ATV “per què no us hi presenteu?”, els va suggerir durant una entrevista. Dit i fet. I la bola va créixer, “i va ser un fenomen increïble i a la tele la veritat és que van saber fer que tothom se sentís part del projecte, que fos una cançó de país”. Amb aquell missatge de preocupació pel planeta tan en voga avui: podem presumir que es van avançar uns anys a Greta Thunberg? Van tocar amb aquella energia que només està disponible quan es tenen divuit anys –beneït YouTube, que ens permet mirar-ho i remirar-ho– i es té una banda de punk-rok i ens van fer tocar amb la punta dels dits la classificació per a la final. Amb aquell crit final que encara posa la pell de gallina a més d’un.
Curiositats de la vida, aquella mateixa edició la danesa Susanne Georgi, qui acabaria sent l’última (pot ser no la darrera) representant d’Andorra a l’eurofestival, competia per representar el seu país. Els camins s’acabarien entrelligant i quan a ella li va arribar el seu torn els Anonymous li van donar suport. Més que això, en realitat, li van servir d’amulet, assegura: el mocador que Alejandro li va prestar per a l’actuació en la preselecció li va donar sort, n’està convençuda. “I Niki era un xaval molt sensible. Els nois tan sensibles són els que fan les millors cançons”.
Però tot plegat queda lluny en el temps. La vida els ha convertit en persones adultes, amb professions i trajectòries divergents (i llunyanes: Gallego, el bateria, va estar un temps per Austràlia). Francesca es va decantar per l’economia, amb una trajectòria –i no oblidem que encara és ben jove– que li ha ofert oportunitats dins i fora del país, amb un peu en l’emprenedoria, algun pas en el món de les relacions internacionals, la gestió i assessoria empresarial. Hi està totalment bolcat. Tant que la música ha quedat arraconada. O no tant. No tant: quan la música corre per les venes és difícil obviar-la. Així que va fer un màster al Berklee College of Music, un dels centres de més gran prestigi, i manté un estudi de gravació a casa d’on, de tant en tant surt alguna sorpresa que signa com a Nick Gain i discorre cap a l’electrònica. No sempre: durant la pandèmia va compondre un tema pensant en els infants, Ens en sortirem, que van interpretar els Petits Cantors i alumnes de l’escola de música Relative.
Però el seu món és un altre, ell és un altre i no vol protagonismes, demana. Ho entenem i esperem no haver estat intromissius ni impertinents. Però, Niki, deixa’ns recordar allò amb tu: no ens diguis que només va ser un somni.