‘Fotografia en moviment. L’estètica de l’estàtica’ és el títol de la sèrie que Ricard Lobo, arquitecte jubilat i fotògraf sempre, exposa a la Biblioteca de Sant Agustí. Es pot veure fins al proper dia 31

‘L’estètica de l’estàtica’. 
Són fotografies en moviment. És una exposició que ja fa molts anys que portava al cap. Tot va començar amb una fotografia de piragües que vaig fer a Cortingles, cap a finals dels anys vuitanta. Se’m va plantejar aquesta possibilitat de captar aquell moment, això és el que més m’atrau de la fotografia, reflectir allò que jo veig. 

Instantànies se’n diuen.  
Sí, i aquí faig un altre pas, que és el de captar dos moments, també el posterior, la mil·lèsima de segon posterior: aquesta percepció de noves sensacions visuals i sensorials és el que m’ha interessat reflectir aquí. 

Un llarg recorregut fins a completar-la i mostrar-la.  
Sí, durant aquests anys he anat fent. Sovint perquè ja tenia la màquina a les mans i apareixia la imatge. Hi ha imatges que sí que són estàtiques perquè jo soc qui està quiet, o són els objectes els que no es mouen, o que sí. Per això el joc de paraules i conceptes. A la tardor la Lourdes Esteve, la directora de la Biblioteca Sant Agustí, em va oferir l’oportunitat d’exposar-les i en vaig fer la selecció: trenta imatges. 

Devia ser difícil. Tindria una barbaritat de fotos per triar.  
Tampoc no us penseu, perquè eren fotografies no pensades, sinó que aprofitava el moment quan es presentava: passejant, en actes socials, en algun concert –de l’Arnau Obiols a l’Auditori i de la Lídia Pujol aquest estiu a Estamariu– en algun casament fins i tot: aquesta és quasi abstracta, una roda de gent ballant i que acaba sent una imatge de colors. 

El color és important per a vostè.  
Sí, totes pràcticament les he fet en color. Aquí el blanc i negre no li donava tanta ànima, tanta vida, com el cromatisme viu. Li dona força. 

No és fàcil que arribi la imatge i que la càmera estigui a les mans.  
Sí, sí, sí. Alguna fins i tot em va sortir sense voler: una obra de teatre que es va fer ja fa molt de temps durant la festa major de la Seu. La resta són més volgudes, en canvi, el reflex de les piragües a l’aigua del canal del Segre... La vaig titular Van Gogh al canal. 
 
Això de captar l'essència del moment té un xic de postulat impressionista, no li sembla? 
Oi que sí? Aquesta és la idea precisament. Són fotografies inspirades en l’impressionisme, que és un dels corrents pictòrics que més m’impacten i amb els quals més em sento identificat, juntament amb el cubisme. Els títols, com aquest de Van Gogh al canal, l’abstracció del que he fotografiat, em surten de manera instantània, no m’ho he de pensar gaire. 

A qui no li agrada l’impressionisme? 
Ara us confessaré una cosa: jo mai no m’he considerat amb habilitats pictòriques. Però ara que tinc temps –des que estic jubilat em dedico a comissariar exposicions, escriure i endreçar arxius– també he agafat els pinzells, el llenç i uns tubs de pintura...

La propera ‘expo’ d’olis, doncs? 
No, no, no, i ara!, estic molt lluny jo encara d’això. Només ho provo, aprofitant que estic aquí, a Noves de Segre, enmig d’un paisatge extraordinari. Mireu, m’han entrat ganes d’agafar la tela i posar-me a pintar. A veure què en surt.  

Tornant a la fotografia: Tony Lara, que mostra al Centre Cívic ‘Passos perduts’, deia que és una aposta per documentar la realitat contra tanta imatge generada per IA. Com ho porta vostè, tanta irrealitat? 
Uf! És un horror! Ho porto fatal, fatal, trobo que és un drama. Ja, de fet, tot i que entenc a qui fa fotografia de laboratori, jo mai no he fet retoc, per a mi no té cap interès. Ni el collage ni el muntatge. El collage, en pintura, però no en fotografia. Ni el trucatge al laboratori: no hi ha una sola de les meves que hagi mai retocat. Aquí, en L’estètica de l’estàtica, és el primer cop a la vida que reenquadro una imatge.   

Això és coherència.  
Això he intentat. En aquesta petita intervenció només he tret el que era superflu per deixar l’essència de la fotografia, i és l’única vegada que ho he fet.