José L. Ribera, autor del llibre ‘Formació del pensament estratègic’, té una llarga experiència en el món empresarial i ha viscut i viatjat per tot arreu. Amb tot el viscut, ha vist moltes situacions en què l’estratègia ha sigut fonamental, i n’ha deixat constància de per vida

Quin és l’objectiu del llibre?
És un llibre realment molt ambiciós. Té l’objectiu que el lector incrementi les seves capacitats per resoldre conflictes i per assolir objectius. Això fa que sigui extens, té més de 800 pàgines. Però és una qüestió que necessita temps.

Com s’estructura?
Hi ha set capítols, i és una narrativa testimonial personal de la meva llarga carrera professional. En aquests anys he experimentat l’art de l’estratègia. El primer capítol està dedicat al concepte estratègia.

He vist que a vegades escriu Estratègia amb majúscula.
Exacte. L’estratègia és l’art de solucionar conflictes i arribar a objectius que o bé se’ns resisteixen o bé algú ens ho dificulta de manera eficaç i eficient. Si no passa això, l’estratègia no és necessària.

No és una ciència?
L’estratègia és un art, no una ciència. Necessita d’un estrateg, que és l’artista, que alhora és sinònim de líder. Al primer capítol distingeixo entre Estratègia i estratègies. És important la diferència. Molts errors que es cometen a la pràctica són fruit de confondre aquests conceptes. Una cosa són els mitjans i l’altra és la finalitat. 

Què seria què en aquest cas?
L’Estratègia és la finalitat i les estratègies els mitjans, les maneres. Però el segon capítol és el més important del llibre, ja que parlo de les lleis universals de l’estratègia. Si actues d’acord amb elles, l’èxit t’acompanyarà, però, en canvi, si les ignores, el més probable és que el resultat sigui el fracàs. 

Quantes són?
Són 11 lleis, i explico com aplicar-les a la vida quotidiana. Al tercer capítol parlo de les estratègies, les vies d’actuació, que són una quarantena de vies estratègiques clàssiques. Aquestes es divideixen en tres grups: estratègies ofensives, defensives i mixtes. 

Què n’extraiem d’aquestes vies?
Sobretot l’aplicació a la vida normal, ja sigui en qüestions empresarials, de direcció... L’estratègia va néixer al món militar, però amb el temps ha passat al món civil. Serveix tant per a la vida col·lectiva, política, empresarial com a nivell individual. 

Podem dir que és un assaig?
No exactament, però al quart capítol parlo de la relació entre l’individu, l’estratègia i el lideratge. El líder és una sola persona, però lidera a través d’un grup, que són també individus. Per tant, la psicologia és la primera ciència que recolza el desenvolupament estratègic. Aquí explico què és el pensament superior conscient, que és el mateix que el pensament estratègic.

Pot ser que el líder no sigui un estrateg però n’estigui rodejat?
Difícilment, dins de l’equip pot ser que no hi hagi estrategs com a tal, però el líder és fonamentalment un estrateg. És qui estableix els objectius, decideix els mitjans i qui aporta els recursos. No veig diferència entre líder i estratega. 

Com segueix el llibre?
El cinquè capítol es titula Estratègia i societat. És a dir, l’home és un ens social, i com a tal tendeix a agrupar-se. Això ens porta a la teoria dels grups socials. Però els grups als quals pertany l’home també l’influeixen, ja sigui la família o els grups de treball, que serien grups reduïts, o els grups més grans, com pot ser una religió, una nació o els socis del Barça.

Però sempre n’hi ha un que mana.
Hi ha una consciència social que formen tots els membres, però el líder pot imposar unes normes de conducta. Aquesta reflexió sociològica és molt important per a l’estratègia, ja que rarament hi ha un conflicte estratègic que no tingui un vessant social. 

Per tant, el líder no té per què tindre necessàriament ètica.
No hi ha una relació directa, però no hi ha millor estratègia que la veritat, que la justícia, que el legítim, el legal. Això és el que ens fa forts. Podem dir que l’ètica actua positivament en relació amb l’estratègia, però són mons diferents. Es troben, però són diferents.

Ja ens apropem al final.
Al sisè desenvolupo l’evolució del pensament estratègic durant la història, que hi ha hagut una evolució al llarg dels anys. Però l’últim capítol, que és molt curt, és molt interessant. Plantejo com podem fer “l’autòpsia” d’una estratègia que no ha funcionat per, d’aquesta manera, aprendre dels fracassos. I arribo a la següent conclusió: el que falla no és l’art de l’estratègia, sinó l’estrateg.