Més que jove promesa, curranta consolidada. L’alturgellenca Inés Fernandes Fortiz es prepara al Centro de Alto Rendimiento Deportivo de Lleó.

En un Centre d’Alt Rendiment: olé!
Quan es va acabar la temporada, el meu club, el Cadí Canoë-Kayak, va creure que m’hi podia presentar, amb els resultats que havia assolit. Vaig omplir el formulari, amb les tres opcions dels tres centres: al de la Seu és molt difícil d’entrar perquè està molt sol·licitat.  

Quedaven Lleó i el País Basc. 
Lleó era la segona opció. Al País Basc, a Donostia, no crec que hi hagués anat: fer el batxillerat en euskera ho veia difícil, la veritat. No ho veia, no. 

Així que al setembre, cap a Lleó. Una vida d’esforç. 
Sí, és dur, sí. Potser si fos un esport que no exigís tants desplaçaments per entrenar... O aquí, a la Seu, que ho tens tan a la vora. Però a Lleó per anar a remar hem d’anar a Mansilla de las Mulas, que està a vint minuts, o a Sabero, a quaranta-cinc minuts. 

Unes jornades llargues, llargues.
Si tinc examen em llevo a les sis del matí. Per arribar a classe, ho tinc com a mitja hora de la residència, no com a la Seu. Sis hores de classe, tornar a la resi, dinar ràpid i a un quart de quatre marxem ja per entrenar. 

Uf!
Tenim un entrenament diferent cada dia: tècnica, sèries, aeròbia, etcètera. Quan acabem, cap al gimnàs del CAR, on entrena gent de moltes disciplines: atletisme, llançament de disc i javelina, golf...  En acabar, cap a quarts de nou, a sopar. A banda, tres dies per setmana tinc classes d’anglès en línia. I estudiar, és clar. 

I jo em queixo que estic cansada! M’has deixat extenuada. 
T’acabes acostumant. 

Tot això, perquè tens clar l’objectiu. 
Sí, ho tinc claríssim. Enguany vull estar al Top 4 i ho vaig aconseguint. Després, entrar a l’equip espanyol i anar a la Copa del Món i a l’Europeu. 

Al Top 4!
De la meva categoria, júnior, per a les nascudes entre el 2004 i el 2007. Jo soc del 2005.  

Complicat entrar a l’equip espanyol?
Enguany ho tinc bastant difícil perquè la meva competència són aquestes quatre noies molt bones, totes basques. Ara, l’any vinent, com que tenen un any més que jo, ja no estarem a la mateixa categoria. A alguna ja l’he guanyat en alguna competició. 

Vas per feina. 
El cap de setmana vinent m’estaré jugant la plaça de Copa del Món, a Pau, a França. Per ara vaig quarta i he d’estar tercera, però qui sap, tot pot canviar.  

Tota la Seu, tota la comarca, estarem amb tu. T’animen?
No ho sap gaire gent, no creguis. 

Doncs ara ho sabran. Explica’ns com et va entrar el cuquet. 
Vaig veure el meu germà, que feia piragüisme a l’estiu i em va venir de gust, em va agradar. Vaig provar i m’hi vaig acabar apuntant. Tenia nou anys. 

No et devies imaginar que tiraries tan endavant. 
Mai m’hauria imaginat en un centre d’alt rendiment, i menys just aquest any. Potser el vinent... 

Quan ho vas veure tan clar?
L’estiu passat, a finals de temporada, hi va haver la repesca per anar a l’Europeu i aquella competició em va sortir molt, molt, molt bé. Aquell resultat em comptava per entrar al CAR i, en veure que havia millorat tant i tenia l’oportunitat, doncs per què no aprofitar-la? 

Tens referents evidents, oi?
És clar, la Mònica [Doria] i la Núria [Vilarrubla], tot i que la segona està més sovint per aquí, la veiem més. La Mònica viatja molt. 

T’han donat un consell, segur. 
La Núria, que si vull aconseguir una meta, treballi molt i l’aconseguiré. 

Per cert, això de l’esport femení...
A la meva disciplina, des que van reformular les categories, que feia falta, crec que la desigualtat es va anar superant. En altres esports és diferent.