Després de dècades dedicades al vi (fundador de la vinoteca La Posella), Fede Antona, sommelier, inicia de la mà de l’Ateneu Alt Urgell una altra singladura: el cicle Tastem Territori, per donar veu i posar rostre a projectes singulars

Tastem territori.
Se’ns va acudir parlant amb gent de l’Ateneu. Durant un parell d’anys havia fet un programa a Ràdio Seu on entrevistava artesans de proximitat. Ara ho volem fer, però en viu i en directe: que vinguin i s’expliquin. 

Bona pensada. 
Molts són nouvinguts, gent que s’hi ha establert i ha iniciat un projecte, però sovint es coneixen poc. Cal donar-los veu, imatge. A vegades diem “no sabia que hi havia sal aquí a Cambrils, o la piscifactoria de Peramola, que és una de les més importants a Espanya”. No se sap prou i val la pena. Dona valor al territori. 

Servidora, la primera sorpresa: sal a l’Alt Urgell? 
Els de les salines estan a cavall entre l’Alt Urgell i el Solsonès, oi?, a Odèn. Però tot és proximitat, Pirineu, està aquí mateix. A banda, és un muntatge molt guapo: tenen la piscina salada, fan activitats... Val la pena conèixer-ho. A banda que la sal és ben bona, eh!

Bravo. 
Tenim coses espectaculars per aquí a prop, des del sake de Tuixent, que ja és més conegut, fins a la ceba de Coll de Nargó. Hi ha mel, les melmelades d’Ossera o els formatges, per descomptat, que és el que la gent més coneix. 

Amb aquell tros de fira...
Però també hi ha la tòfona, per exemple. O projectes com el de producció de gírgoles a Organyà en uns hivernacles, d’una noia de Barcelona amb arrels a la comarca. Moltes, moltes coses es fan i cal donar-los llum, perquè el consumidor les conegui i aposti pels productes de proximitat. Així es dona vida als pobles i així tenim un Pirineu viu, amb gent disposada a fer coses.  

Gent nouvinguda en molts casos?
Jo també vaig ser nouvingut, eh! Encara que ara fa quaranta anys que hi soc.  Vaig obrir la vinoteca i, a banda de vins, ja hi havia productes artesans del Pirineu. Així els vaig anar coneixent: una persona et porta a l’altra. 

Ha canviat en quatre dècades?
No sabria dir de quina manera. Hi ha gent que arrela i gent que està aquí i intenta fer més coses. Però també hi ha gent d’aquí que no s’ho acaba de creure, que som com una mica escèptics: no ens creiem el que tenim. 

Ja passa, ja. 
La Seu és una ciutat maquíssima, no tenim res a envejar a ningú, però cal que els urgellencs ens ho creguem i hem de cuidar, mimar la ciutat, estar orgullosos de defensar-la. Hem de posar llavor on estem perquè el Pirineu ressorgeixi.

Projectes com aquests són llavors. Se senten ajudats?
Molts ja fa temps que volten per aquí, o tenen arrels familiars, no és que hagin vingut expressament i sense conèixer. Diria que es troben bé, a gust. Les dificultats? Per exemple, un cop feta la producció, com comercialitzar-la. Com fer arribar el producte d’un petit obrador pirinenc a Barcelona? El cost de transport és elevadíssim, i si treballes amb produccions petites, artesanes, els marges són molt baixos. 

S’entén. 
S’hauria de lligar, s’hauria de donar suport, més suport, perquè la gent s’hi establís. Seria la manera d’evitar que el Pirineu sigui una zona d’esbarjo de les ciutats, no ens hem de convertir en el seu jardinet perquè vinguin a passejar, hem de tenir vida pròpia. 

‘Kamaku’.
Mantenir-ho que maco, que maco, val molts calés. Els pagesos estan desapareixent. Perquè tot estigui maco, cal mantindre els boscos nets, calen carreteres que comuniquin les valls en bones condicions tot l’any... 

No podem estar més d’acord. Tornant a les xerrades a l’Ateneu...
Tenim previst que vingui per exemple la gent de l’aigua Pineo, presentar els bolets d’Organyà, gent que fa infusions i galetes artesanes aquí de la Seu, algun formatger i algú que fa hort ecològic. Mel. Cada quart dimecres de mes. 

I vi, imaginem. Un sommelier...
Per descomptat. S’estan fent molt bons vins per aquí, a Montant i Montanissell, a Montellà, al Pallars. I a Andorra, que n’hi ha uns quants de bons cellers. I a la Cerdanya, on ja està treballant la família Gramona.