Erika Bornay. Historiadora de l’art, autora de llibres com ‘Les filles de Lilith’, crítica (ha publicat a ‘El País’) i comissària. Avui compareix al cicle Transversals (sala d’actes del Comú escaldenc, 19 hores) per parlar sobre les artistes oblidades

La primera dona no va ser Eva, sinó Lilith, però... 
Sí, sí, jo ho vaig descobrir amb la meva tesi doctoral. Resulta que Adam, segons la versió hebrea de la Bíblia, va tenir una primera dona, molt més rebel. Mira com era que no volia acceptar la submissió de l’acte sexual on l’home es col·loca en posició dominant. 

Ens l’han escamotejat i hem trigat mil·lennis a rebel·lar-nos.  
Ha quedat com l’arquetip de dona rebel i les filles de Lilith som les dones que des de finals del segle XIX ens comencem a rebel·lar contra el domini masculí. 

Entre elles hi ha aquestes grans artistes oblidades? 
Bé, sí, totes les dones que han volgut ser elles, buscar el que desitgen, allò que volen ser. Això es veia com a protesta i rebel·lia. Però totes aquestes dones de les quals parlaré eren família de grans artistes, com la filla de Tintoretto. O bé d’homes cultes que els ho van permetre, però això menys. 

Casos sagnants de bones artistes negligides? 
Els que són sagnants són els que no es coneixen. Les que coneixem són les que d’alguna manera a la seva època van ser reconegudes, van rebre encàrrecs, i per això van deixar una obra que coneixem. 

Té raó.  
Jo parlo de les que es coneixen. Com la filla de Tintoretto, que tot i que està per acabar de documentar, sembla que quan ell ja estava molt deteriorat hauria acabat ella les obres. Però ja et dic, aquesta història de les dones pintores està en una nebulosa. No se sap ni quantes obres, ni res, i ella finalment no ha passat a la història. 

Injust.
Sí, però també hi ha els casos de les que ni van poder aprendre. Potser en tenien qualitats però no podien accedir a l’ensenyament, excepte aquestes que, com dic, eren filles o germanes de pintors, aleshores sí que podien entrar al taller, que estava tancat i barrat per a la resta. Aquelles que feien de models eren poc menys que prostitutes. 

Però les noies de societat aprenien música, a dibuixar... 
La noblesa, la burgesia, es podia permetre tenir un professor a casa. Però la finalitat no era que treballessin, sinó que dibuixessin floretes... Per a la família. 

Tant de talent malaguanyat. 
No ho sabem les que no van poder pintar, o les que no coneixem. Potser un dia apareix per algun lloc, en uns encants, una tela d’alguna d’elles. 

D’il·lusions... 
Hi ha dones, com ara la germana de Berthe Morisot, que sabem que també pintava bé però que per decisió pròpia no ho va fer públic i que en casar-se ho va deixar. I si no hi ha documentació, correspondència, com a historiadora  he de ser escrupolosa amb les afirmacions i no puc dir “era estupenda”. 

On haurien arribat... 
Jo només puc parlar de les que veritablement van triomfar. Tot i que en alguns casos tampoc no en coneixem l’obra. Potser està en col·leccions privades i un dia ens dona una sorpresa. Ves a saber, a vegades en surten. 

Esperem-ho. 
Però si el quadre portava la signatura d’una dona ningú no la volia comprar... I d’escultores ja ni en parlem. 

Les escriptores signaven amb pseudònims masculins. 
Per a elles era més fàcil treballar, podien fer-ho a casa i només calia paper i ploma, no altres materials, com en el cas de la pintura. 

De dones en la música...
Igual... i una flor no fa estiu. I sempre eren les classes econòmicament benestants, que entre la gent comú l’analfabetisme era general. 

Anem per les reivindicades. 
La més famosa va ser Artemisia Gentileschi, no sé si la coneixes. 

No. Ja veu on arriba la ignorància. 
Va triomfar en vida, al segle XVI. El seu pare ja era un gran pintor i a ella la van contractar a Anglaterra per exemple.

Reticències als museus a l’art femení?  
Es qüestiona que només hi ha un deu per cent d’obres de dones als museus. Però no podem ser molt radicals. No podem substituir obra dels grans del segle XVI o XVII per alguna pintureta només perquè sigui obra d’una dona. Si no hi ha obra és perquè no les deixaven pintar. 

El seu predecessor al cicle, Chase Johnsey, és un ballarí que reivindica fer papers de dones. Com ho veu?
Bé, no sé, la veritat... Aquesta possibilitat de transgressió està bé. Sempre que una dona també pugui fer de Hamlet. O de Príncep Ígor, o de Faust.  

No posarem el crit al cel. 
No, jo no diré que ens treuen la feina... sempre que les dones puguin fer papers masculins. És posar una doble ficció sobre l’escenari.