Si Toni Fernández Ortega fins ara era una forta promesa de la música del país, ara comença a revelar tot el seu potencial. Només ens cal seure i esperar que el fruit maduri

És a dir, que any nou projecte nou?
L’ONCE fa cada any un festival, una jornada, una trobada d’estudiants de música cecs. Gent de tots els nivells, de Catalunya i Andorra: aquí al país la vam acollir fa uns anys.

Enguany no sabeu encara.
No, de moment no. Però serà, com sempre una jornada relacionada amb la música i la discapacitat visual que té un concert com a cloenda.

I aquí entra Toni Fernández Ortega.
Sí, vaig posar en marxa una formació, The Smart Shallows (FSG), ex professo per a l’actuació. Però ens hem agradat tant, em sembla tan rodó com sonem, que serà una banda que es consolidi.

Bravo!
I treballant al cent per cent sense papers sense partitures. Tothom. Majorment perquè jo no ho vull.

?
Perquè és una paradoxa. Música a les mans, que és com es diu la trobada, implica llegir música en braille. Com a persones cegues, tenim aquesta opció, i jo en sé. Però em trobo que hi ha cada dia més músics que crec que llegeixen moltíssim, massa. Trobo a faltar que hi hagi menys lectura i més oïda, més interpretació pròpia.

No tothom té oïda absoluta com tu.  
Però no, no té res a veure. Té a veure que si aprens una cosa de memòria, aquí està la clau, pots tocar i improvisar fàcilment, sobretot nosaltres, que toquem jazz, música moderna. En tot cas, han estat d’acord, perquè aquí estem, com a grup i muntant repertori.

Quin és el repertori que fareu?
Vam començar amb The Real Folk Blues, que és un tema que té a veure amb el món manga i anime: és el tancament de la sèrie Cowboy Bebop, que interpreta una big-band. Tot és orquestral a la sèrie.

I quines perspectives teniu?
Per curiositat vaig ensenyar el primer vídeo a la gent que em contracta per anar a tocar al Liceu o a gales i els ha cridat l’atenció i m’han dit “estigueu atents, que us cridarem”. La meva idea és venir a Andorra també.

Per exemple.  
Què sé jo! Festes majors, esdeveniments culturals. O a l’Auditori Nacional, per què no? Aquests paios són bons, jo no m’ajunto amb qualsevol.

No tots sou invidents, per això.  
No. Aquí el cec-cec soc jo, que  ningú no em tregui el meu lloc, eh!

Recordo un dia que et vaig preguntar si et molestava que et diguessin “cec” i em vas respondre “a tu et molesta que et diguin que ets rossa”?
És que de fet tots els que som al grup som col·legues de l’escola (el Taller de Músics) i diem moltes animalades, fem servir molt l’humor negre al respecte: i què? En canvi, em tracten com a un més, entenent que tinc alguna limitació i de tant en tant necessito un cop de mà. És tan simple com això.

La veu de la raó.
Tu fas música, per exemple, i no importa res més: pots no veure, pots anar en cadira de rodes... només importa a la gent que el projecte musical sigui sòlid. El que no cola és presentar una merdeta perquè ets cec. Queda’t a casa teva.

Senyor conseller escaldenc, vostè que és un àcrata, contestatari i ‘catxondo’, com porta la política?
D’això, ja en farem una entrevista monogràfica.