“No sembla el més obvi, oi, crear un projecte de roba al Pirineu?”

Demana David Comella que no el presentem simplement com un paio que es va refugiar al Pirineu ‘agobiat’ de Barcelona. No ho farem. Ell, amb Pere Bàscones, han impulsat un projecte empresarial. Arrelat però un xic inesperat

‘Nòmada. Pirineu Republik’. 
Vam tenir una inquietud: crear un projecte centrat en la roba esportiva i que parlés del territori. Així va néixer. Però no volíem crear peces des d’un concepte folklòric, de souvenir, eh! Volíem fer roba atractiva però bàsica, samarretes, dessuadores, per ara. 

Tots dos sou dissenyadors gràfics. 
Ens coneixem fa molt de temps, tot i que més de l’àmbit polític que del disseny. Ell ja porta molt de temps pel Pirineu, amb la seva companya, la Vanessa Freixas, la coneixes? La del No a l’os i tants projectes. 

Prou que sí.  
Doncs jo tinc arrels al poblet de Sorre, al Pallars, i des de fa un temps cada cop hi pujava més, per sortir de les dinàmiques tan agressives de Barcelona. Com la comunicació política. El Pirineu és una manera de buscar nous camins. 

‘Et voilà’.
Sí, un projecte que parlés de la muntanya, de tot allò que dona de si el Pirineu, també buscant sinergies amb altres projectes arrelats: la cervesa CimsBeer, per exemple. O amb Xisqueta. O hem col·laborat amb unes jornades, ‘Tavascan sota el gel’, ciència, geologia, i esport. 

Entesos.  
Si comptem amb la gent del territori que es mou, que fa coses, el Pirineu té molta riquesa. Volem incidir en la identitat, en el modus vivendi. Vam pensar que si ho podíem traslladar a la roba tindríem molt de recorregut. I la paraula nòmada és l’actitud davant de la vida que volem transmetre. 

La pandèmia just en començar. 
Vam aparèixer, de fet, en ple context pandèmic, el novembre del 2020, amb una botiga efímera a Sort. En un mes i mig ja teníem venuda tota la primera comanda. Potser perquè la pandèmia va afavorir les compres de proximitat. Ara, havíem de falcar el projecte, que no quedés tot en un simple somni i que la col·lecció d’estiu també funcionés. 

Bons auguris, doncs.  
Teníem clar que havíem d’aconseguir l’equilibri entre el concepte de territori i resultar atractius per als vinguts de fora: que els agradi una dessuadora amb motius del caiac, l’escalada, els cims... tots aquests esports que es practiquen per aquí i no estan tan explotats. Insisteixo, sense el concepte souvenir. 

Al Pirineu  pensem en formatge, producció agrícola... Però roba?
Oi que sí? Doncs justament per això, perquè no t’ho esperaries. Volíem defugir allò que era més obvi. 

Bona pensada, doncs.  
Per què no fer una samarreta d’escalada? I com volem transmetre el missatge de territori, el missatge no és “que xula és l’escalada” sinó que busquem una via de les nostres i diem “observa la fissura”. Si de caiac, parlem del concepte de la mar brava de la Noguera Pallaresa. Si de free ride, l’encarreguem a un dissenyador local i diem “la vida és free ride”. 

El territori a les samarretes.  
Per exemple, a les fotografies ha de sortir el monitor, la base, qui es treballa el territori. Gent que existeix. O vas a un refugi i et trobes treballant-hi el Roc Sagristà, que havia estat professional de l’snow board. O l’Artur, que fa treballs verticals. O la Montse Bacardit, que és experta en allaus de neu a la Vall d’Aran. 

Us esteu estenent. 
Tenim un any de vida, poc més, i ens anem posicionant. Vam començar des de Sort i anem sumant punts de venda per tot el territori. Però amb cura: només tenim una bala al carregador i no podem fallar. A la Seu d’Urgell, per exemple, ens van cridar des de la llibreria El Refugi: un concepte de cultura de muntanya similar al nostre. 

Andorra en perspectiva? 
Fa por. Però sí. Tot i que molt a poc a poc i pensant-nos-ho molt bé. No serem competitius en certs establiments.