Professora de l’escola Líquid Dansa, Pauline da Costa està imposant els seus alumnes en els podis dels concursos internacionals (bé, no només ella, també altres formadors del centre). Més encara, algunes hi albiren el futur.

Felicitats per aquest sac de premis.
Sí! Hem participat en concursos de dansa a França i Espanya. Al certamen de la Confederació Nacional de Dansa d’Espanya vam rebre un bon grapat de premis, en la fase regional, Catalunya, vam presentar grups, duets, individuals. Jo en dansa moderna i Dani Sampaio, el meu company, en danses urbanes. 

Amb èxit. 
Dels 27 alumnes presentats, 21 van obtenir un primer premi en diferents categories, que qualifica per a la final, a Tarragona el mes de maig. 

Pletòrics?
Exactament. I després vam anar als Premis Catalunya, un concurs coreogràfic, on es pot fer podi. Hi havia bastant nivell i els nostres dos grups de danses urbanes han fet medalla d’or. El meu grup de grans, de bronze, i els duets han aconseguit plata i bronze. Les petites i mitjanes no van fer podi però van quedar molt ben classificades. 

Com us ho feu? El secret.
Ho fem perquè els alumnes gaudeixin de la dansa, la comparteixin. Aquí o quan viatgen. Després, la constància, el sacrifici de cada nen o nena, el rigor que hi ha darrere, la implicació, que els ajuda a anar creixent com a ballarins. 

S’entén.
Tenim alumnes que van començar amb set o vuit anys i ara, amb divuit, volen marxar a provar sort a escoles professionals de dansa. Sembla que els transmeto la meva passió i que elles la  reben. Ho fem tots amb gust i amb passió i funciona. 

Bona genètica? 
No sé, no sé. Comencen fins i tot amb quatre anys i continuen: el cos recorda, té memòria i va creixent amb l’exigència del que ha de ser un ballarí. Però també n’hi ha que comencen amb dotze o tretze, i al final, la voluntat i les ganes fan que aconsegueixin bons resultats. 

Tothom pot ballar? O alguns tenim dos peus esquerres i no hi ha més?
Tothom, tothom, també els adults. Alguns diuen “és que jo no tinc ritme”. Doncs això es treballa. La dansa està oberta a tothom, tinguis quatre o quaranta anys. Tothom pot gaudir-ne, com que és una cosa que es treballa, si ho fas amb il·lusió, obtens resultats. 

Aquestes noies que volen continuar?
Per a mi és una supersatisfacció. Fa temps que les tenim a l’escola i tenen el somni de seguir ballant. En pocs dies tenen una audició en una escola a Montpeller, on jo vaig estudiar, així que em fa encara més il·lusió. Provaran de fer doble carrera d’intèrpret i docent. 

Carrera exigent i curta relativament. 
Però hi ha moltes branques. Ara que són joves han de ballar, de trepitjar molts escenaris, intentar fer classes amb professors que els transmetin coses diferents. Ara, ballar, ballar, ballar. Fer audicions per espectacles i companyies. Després tenen oportunitats en la pedagogia o altres aspectes de l’espectacle.

Una gran coreògrafa del país!
Oi tant!

Parla vostè molt en femení...
De ballarins en necessitem sempre, n’hi ha poquets. Però el nen que vulgui ballar té el seu lloc. No trobo que hi hagi cap rebuig social. Però sí, les nenes són majoritàries a les escoles. 

Com a futbolistes tenen perspectives de sous megamilionaris. 
Sí, sí, el món de l’espectacle és econòmicament difícil, no és que t’asseguri un sou de futbolista. A la societat li costa, eh, remunerar com Déu mana els artistes. Pensen que només ballem per plaer. No, no, és una feina. I requereix molts assajos que també s’han de remunerar...

A Andorra hi ha ganes de dansa?
Jo veig la diferència d’ençà que era jove i, caram!, se’ns estan obrint més portes. Líquid Dansa fa molts anys que treballa, ara hi ha la Jove Companyia de Dansa... Quan es programa esdeveniments s’acostuma a comptar-hi. Faltaria un teatre en condicions, amb un sostre ben alt per fer coses xules.