Li han reconegut els noranta anys de dedicació, a l’hotel Coma, però això ve de molt abans, puntualitza Josep Maria Riba, el propietari. Una llarga història de família, unes quantes dècades d’històries al voltant de la taula, uns quants premis, uns quants records de l’hostaleria andorrana. 

Qui diu noranta anys...
Sí, sí, ve de molt abans, perquè ja hi havia la fonda de cal Ventura, des d’allà la segona meitat del segle XIX. Per la Mostra Gastronòmica d’Ordino, però, vam celebrar els noranta de l’hotel, els trenta del Tòpic... i els trenta de la mostra mateixa, que en pujar jo de l’escola d’hostaleria de Sant Pol de Mar la vam engegar entre uns quants. 

Tant de temps té un secret? 
Es tracta de tenir un respecte a la tradició i també d’innovar, anar posant al dia amb noves tècniques i nous productes. Però la cuina tradicional de muntanya és, per a nosaltres, la mare dels ous. 

El secret deu ser el llegat. 
Sí, respectar aquest patrimoni que no s’ha volgut malvendre, s’ha volgut mantenir, ens ha fet il·lusió a totes les generacions aguantar-lo, transmetre’l. Hi ha les arrels de la fonda de cal Ventura, és clar. El sentiment és el mateix. 

Pesa? Per la responsabilitat. 
Evidentment hi ha un respecte. La majoria de les cases de per aquí, els petits hotels, les petites fondes, tothom ha anat tancat. Així que és un pes, sí, perquè tens un llegat que no pots agafar i vendre-te’l... per molt que seria el més fàcil. Quan  veig com es construeix Ordino i com ens venem el país per quatre duros... Aquestes coses que ens volen encolomar per aquí dalt... El poble tindrà alguna cosa a dir, oi? No és només el que en pensen els nostres dirigents. Me’n vaig per les branques.

Tot va lligat. 
Quan veus que Ordino era un referent de poble que havia sabut guardar el seu caire rural... Et toca l’ànima. 

O sigui que si ve un xeic àrab o Messi i li vol comprar l’hotel...
Ja m’ha passat, sí. M’han ofert fortunes perquè tenim un lloc privilegiat, amb una finca molt gran dins del poble. Però la resposta és que no tenen prou calés per comprar-ho. 

Aquesta és bona. 
Els toca molt els nassos [riu]. Hi ha gent que es pensa que tot es pot comprar amb calés. I no. Em venc aquest hotel i em venc l’ànima. 

Ens l’imaginem al voltant de la taula escoltant anècdotes dels hostes?
Sí, la mare, la mare ens explicava moltes històries. Quins plats feien, si baixava la gent gelada de la muntanya i com els feia eixugar la roba, i les històries de la guerra, de quan es matava el porc...

Quin caliu. 
Durant un temps l’hotel es va llogar, després el vam reagafar... També va haver-hi aquells moments difícils, quan va morir l’àvia i l’avi no podia portar sol... 

L’hoste més singular?
Bé, hi ha hagut de tot, és clar. Penseu que per aquí, per l’hotel nou, fet el 1976, venien els músics del festival Narciso Yepes, els que venien a actuar a l’Auditori Nacional. I on hi ha l’Auditori abans hi havia les quadres del padrí, era on guardaven el bestiar. 

Molts  no ho recordaran. 
Es va fer un tracte amb casa Plandolit. Li van cedir per al museu aquell... com que era taxidermista. 

El museu de l’elefant, diu Peruga. 
Exacte. Era el museu on es guardaven els animals dissecats. La gent venia a veure’l i s’allotjaven aquí, a casa nostra. Fins i tot a La Vanguardia hi ha algun anunci: un paquet per pujar a Ordino a pescar o a caçar o a buscar bolets i veure el museu, amb allotjament a l’hotel Coma. Sí, sí. 

L’hotel s’imbrica en la vida d’un poble petit de muntanya?
Durant bastant temps es feien balls amb acordió els diumenges, per a la gent que baixava d’esquiar. Davant mateix  de l’hotel hi havia un teleesquí, i abans una corriola que estiraven amb un tractor, els pujaven i la gent baixava esquiant pels camps. Sempre hem estat un hotel molt marcat per a la vida social del país: quanta gent no s’hi haurà casat o fet una comunió o un bateig?